• Presentació
  • Col·leccionistes
  • Col·leccions
  • Tipologies
  • Crèdits
  • Cerca

Id_fitxa titol_fitxa contingut fitxa_net cognom_col_fitxa nom_col_fitxa bibliografia_fitxa public_fitxa tipus_fitxa
267 Teresa Amatller Cros, filla i hereva d’Antoni Amatller Costa, va continuar l’afecció del seu pare pel col·leccionisme i ho va fer també guiada per mossèn Josep Gudiol Cunill (1872-1931). Fou ell qui, l’any 1911, viatjà a París amb l’encàrrec d’assegurar-se els exemplars més destacats de la subhasta de la col·lecció de Joseph-Ange Durighello (1861-1924), fill de l’agent consular francès a Sidó que aplegà un notable conjunt de vidres i objectes arqueològics procedents de les excavacions en terres de Fenícia i Galilea. L’erudit vigatà tornà a Barcelona després d’haver aconseguit adjudicar-se 36 lots, que contenien un total de 41 objectes. En els anys subsegüents, la col·lecció s’anà enriquint, majoritàriament amb vidre modern —aleshores anomenat vidre d’aparador— mentre mossèn Gudiol en redactava el catàleg. Publicat l’any 1925, el repertori incloïa 390 peces, és a dir, un centenar més de les que havia aplegat el seu pare, incloent-hi un excepcional barrilet de vidre esmaltat català del segle XVI, incorporat a l’últim moment en un apèndix. Però Teresa Amatller no limità les seves atencions com a col·leccionista al vidre antic, sinó que també se sentí atreta per la pintura medieval. Així, l’any 1914, aconsellada novament per mossèn Gudiol i en una operació coordinada amb Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915), adquirí dues de les quatre taules que conformaven una predel·la de temàtica redemptorista de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501). La il·lustre patrícia va enriquir la seva residència del passeig de Gràcia amb les que representen Crist obrint les portes del Paradís als patriarques de l’Antic Testament (IAAH-546, en dipòsit al Museu Nacional d’Art de Catalunya) i l’Ascensió de Crist acompanyat pels patriarques (IAAH-545, en dipòsit al Museu Nacional d’Art de Catalunya), mentre que les que escenifiquen la baixada de Crist als Llimbs i la seva resurrecció s’incorporaren al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona (posteriorment, Museu Nacional d’Art de Catalunya). Un altre rebut de quatre mil pessetes per un Calvari pintat sobre fusta, emès el 17 de febrer de 1917 per Antigüedades J. Dalmau a favor de la senyoreta Amatller podria correspondre a una taula amb la iconografia esmentada, identificada com a obra del Mestre d’Astorga (IAAH-527). Després de la mort de mossèn Gudiol (1931), el seu nebot, Josep Gudiol i Ricart (1904-1985), fou qui va ocupar el lloc d’assessor artístic de la distingida dama. Sense que en tinguem constància documental, podria correspondre a aquest període de tres dècades, entre el 1930 i el 1960, la incorporació a la col·lecció Amatller de mitja dotzena de taules dels segles XIV, XV i XVI. Es tracta del cos principal d’un retaule dedicat a sant Nicolau, obra del Mestre de Sixena (IAAH-541); una Anunciació del valencià Pere Nicolau (IAAH-555); un compartiment de predel·la amb la figura de sant Miquel, obra de Bernat Martorell (IAAH-544); una segona Anunciació procedent del retaule de Cervera de la Cañada (Saragossa, Aragó), que havia estat atribuïda a l’hipotètic període aragonès de Jaume Huguet (IAAH-534); una delicada composició del Mestre de la Magdalena dedicada al sopar de Betània (IAAH-542), i una taula flamenca del 1514 amb una elaborada representació iconogràfica de la Doble Concepció (IAAH-533), integrada per les figures de santa Anna, la Verge i el nen Jesús en un doble tron, flanquejades per sant Joaquim i sant Josep i l’Esperit Sant per damunt de tot. Per acabar la relació de les obres adquirides per la filla del xocolater, podem esmentar un relleu de l’enterrament de Crist (IAAH-153), tallat en fusta, que formà part d’un retaule flamenc de cap al 1500, així com una vintena de vidres que no figuren en el catàleg del 1925 de mossèn Gudiol i que eleven el nombre d’exemplars d’aquesta tipologia fins als 410. Al marge de la seva activitat com a col·leccionista, Teresa Amatller va fundar l’any 1942 l’Institut Amatller d’Art Hispànic (IAAH), amb seu a la seva casa de Barcelona, entitat inspirada i dirigida per Josep Gudiol i Ricart que es dedicà —i es dedica— a l’estudi de l’art d’aquesta procedència, alhora que formava una fototeca artística extraordinàriament rica i una excel·lent biblioteca d’art —obertes gratuïtament al públic— i, amb certa intensitat també, una notable activitat editorial centrada en l’art hispànic. Traspassada Teresa Amatller (1960), el primer president del Patronat de la fundació que havia creat, Joan Prats i Tomàs, i la seva muller, Dolores Sedó Peris-Mencheta, van fer donació a l’IAAH de les 347 peces de vidre de la seva col·lecció, amb la qual cosa el repertori vitri de l’entitat superà els 750 ítems. Es tancaven així més de set dècades de dedicació recopilatòria d’obres d’art per guarnir un dels edificis de Barcelona que poden ostentar merescudament la consideració de casa museu. Amatller Cros Teresa

Bibliografia

Alcolea Gil, Santiago. «La colección Prats-Sedó, en el Instituto Amatller». Diario de Barcelona [Barcelona] (7 desembre 1963).

Ànimes de vidre: Les col·leccions Amatller. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2010.

Berenguer i Casal, Jacint. «Uns fets transcendentals en la vida de Teresa Amatller». A: Liber amicorum a Francesc Fontbona, historiador de l’art. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2019, p. 366-371.

Gudiol i Cunill, Josep. Catàlech dels vidres que integren la colecció Amatller. Barcelona, 1925.

Romaní, Daniel. «Cada casa, un personatge: “Casa Museu Amatller. Teresa Amatller (1873-1960). Una dona lliure i amb empenta”». Ara. [Barcelona] (5 juliol 2020).

Verres et bronzes antiques. Verrerie arabe. Ancienne Collection J.-A. Durighello appartenant à M. Henri Buisset, de Londres. París, 1911. [Obres exposades a l’Hôtel Drouot, de París, del 17 al 19 de maig de 1911]

1 2 Teresa Amatller Cros
270 Un home sensible i inquiet que va fer de l’art la seva gran passió, com a col·leccionista, pintor i activista cultural. Lluís Rull Galofre va néixer a Montoliu de Segarra i, a l’edat d’onze anys, es va traslladar a Terrassa amb la seva família. El seu pare, Josep Rull Roca, era pagès i a Terrassa va continuar conreant la terra. El fill no va seguir aquesta activitat i es va dedicar a la indústria (els sectors del tèxtil i el metall), tan característica en aquesta ciutat, que va ser la base del seu creixement i desenvolupament. Quan va acabar la Guerra Civil, Rull va decidir crear el seu propi negoci en l’àmbit de la mateixa activitat que ja exercia: producció metal·lúrgica per a la indústria tèxtil. Va instal·lar l’empresa a Sabadell, perquè tenia un accés més proper i ràpid a Castellar del Vallès, on hi havia el seu client principal: l’empresa Viuda Tolrà. No cal insistir, doncs, que era un home emprenedor i espavilat, que progressivament va fer créixer l’empresa quant a nombre de treballadors i clients i, també, pel que fa al volum de negoci. Al marge de la seva activitat professional, es va despertar en ell l’interès per l’art, que esdevindria un fet transcendent en la seva vida. El moment decisiu es va produir l’any 1941 quan Rull es va vincular a l’entitat Amics de les Arts de Terrassa. «Tot va començar en aquest any», indica el crític i historiador Francesc Miralles (1997), «en un moment en què l’entitat iniciava potser l’etapa més fecunda i dinàmica de la seva història. Allí Rull es va sentir atrapat i fascinat pel món de l’art». Explica Miralles que s’apassionà tant per la pintura fins al punt de convertir-se en una segona professió, que va exercir de manera silenciosa, sense freqüentar cap escola ni cap mestre. «Una labor», diu el crític, «que al llarg dels anys obté una total solidesa». La primera exposició va ser a Amics de les Arts; després va exposar a La Pinacoteca del passeig de Gràcia de Barcelona i, periòdicament, va presentar la seva obra a la Galeria Soler i Casamada, de Terrassa. També va participar en sis edicions dels Salons de Maig de Barcelona (1964-1969), en els quals va obtenir diploma i menció d’honor l’any 1967. El 1997 es va celebrar al Centre Cultural de Caixa Terrassa una exposició retrospectiva amb una cinquantena d’obres de temàtica de paisatge de fort impacte de color. Tota aquesta activitat pictòrica es va fer realitat a partir d’una formació autodidàctica, solament amb estudis bàsics, i sense cap formació específica sobre pintura i art. La seva font de coneixements va ser sempre Amics de les Arts, en contacte amb els artistes i les exposicions, assistint a conferències, tertúlies i trobades artístiques; tot plegat, feu palesa una gran capacitat d’observació i assimilació de coneixements. Aquest enriquiment sobre art li va servir també per al col·leccionisme, que va desenvolupar en paral·lel amb la pintura de cavallet. L’art, la seva devoció La feina professional era la seva obligació i l’art era la seva devoció. Sempre que podia i quan li venia de pas, compaginava aquelles visites a clients amb alguna visita a marxants i galeries. I fora d’hores anava ampliant contactes amb sales d’art, comerciants especialitzats, antiquaris, estudis d’artistes, fires, museus… S’ho passava molt bé, alhora que aprenia i adquiria experiències sobre aquest món. Cada vegada més, Rull sabia identificar la bona pintura i els bons autors, fossin més coneguts o menys. Observava amb detall les peces que li interessaven per apreciar-ne les qualitats, conèixer-ne l’estat de conservació i valorar-ne la importància. Anava refinant el gust i cada vegada era més exigent a l’hora de fer noves compres. Com passa a tots els col·leccionistes, a vegades, comprava alguna obra que, un cop estudiada, es penedia d’haver adquirit pel nivell que tenia o per la seva dubtosa autenticitat. Però hi havia molts dies brillants, en què feia autèntiques troballes, obres molt bones, històriques, de museu… Eren dies de fortes emocions aquells en què s’enduia cap a casa peces emblemàtiques, extraordinàries. Tenia sempre molt interès per la part posterior dels quadres, ja que volia veure les informacions que hi havia en el bastidor. Les etiquetes —sí, les etiquetes!—, potser mig estripades, desgastades pel pas del temps, però amb informació de les exposicions i mostres antològiques en què havia participat l’obra. Aquelles etiquetes i apunts escrits mostraven el recorregut de l’obra al llarg dels anys, així com aspectes de la seva història. Era informació rellevant que aportava autenticitat addicional i n’incrementava la vàlua. Lluís Rull era audaç, bon negociador com a la feina, infatigable quan havia de lluitar per aquella obra que li agradava. Al final, segurament la comprava (o no), perquè també era una persona racional i prudent. Tenia caràcter —més aviat dur en l’expressió—, però es mostrava afable, atent, de vegades s’expressava amb una certa ironia. Era una bona persona, un avi entranyable, estimat i respectat. No fallava mai en les inauguracions d’exposicions a Terrassa, acompanyat de la seva muller; un home sempre elegant, amb vestit i corbata (i barret). A casa, quan deixava els pinzells, agafava paper i llapis i escrivia poesies, articles per al diari i pensaments sobre la vida. En la documentació que guarda la família, hi ha papers escrits amb frases com aquestes: «Ésser indiferent amb les coses viscudes és perdre la voluntat de viure i per tant ens ve la decadència», «Si ens estiméssim tots, la maldat no tindria vida entre nosaltres», «L’home sense fe és com la flor que ha perdut l’aroma»… Rull deixava pàgines escrites, que revelaven la seva manera de ser i de pensar i, també, els seus valors personals, com ara la generositat, que es traduïa, per exemple, en cessions d’obra de cara a exposicions antològiques i en col·laboracions a favor de la ciutat. Segurament sense adonar-se’n, Rull estava complint una bona funció al servei de l’art i dels artistes. Aquest suport també es va fer palès amb la creació d’una galeria d’art pròpia a Terrassa: la Sala Vallparadís, al costat mateix del parc de Vallparadís i del pont de Sant Pere i amb visió directa a les esglésies de l’antiga Ègara, la més preuada joia arquitectònica terrassenca de més de mil anys d’història. Era una galeria d’art preciosa, molt ben decorada, en la qual Lluís Rull va presentar temporades d’exposicions individuals i col·lectives d’artistes de Terrassa i de fora de la ciutat. Les inauguracions esdevenien una festa social a Terrassa i eren molt concorregudes per la qualitat i diversitat d’autors i d’obres exposades. La sala també era un lloc de trobada per al diàleg i el coneixement, mitjançant la celebració periòdica de cicles de conferències i tertúlies. Una de les assistents i ponents habituals era Paulina Pi de la Serra, persona d’una gran cultura, que va ser secretària de Francesc Cambó. La Col·lecció Rull va ser molt potent. La guardava al seu domicili particular, una casa antiga del centre de la ciutat, atapeïda de pintures del terra al sostre. Era el museu privat d’aquest «homenot» terrassenc, del qual obria les portes per als amants de l’art, els amics, els historiadors, els estudiosos de l’art… Hi havia obres de totes les èpoques i estils, però majoritàriament pintura catalana. Com a fidel seguidor dels pintors terrassencs, Rull tenia una col·lecció d’obres molt bones de Joaquim Vancells, dels germans Viver (li agradava sobretot Pere Viver), de Josep Soler Diffent… Engracieta, de Joaquim Sunyer En general, li interessava molt el Noucentisme i un artista en particular: Joaquim Sunyer (1874-1956), del qual guardava un conjunt d’obres molt representatives del seu període mediterrani. L’any 1975 Rafael Benet va publicar una monografia molt extensa, editada per Polígrafa, en la qual hi ha quatre obres de la Col·lecció Rull. Es tracta de La noia de la gallina (1920), un oli sobre tela de 99 × 80 cm; Nu en el bosc (1923), un oli sobre tela de 100 × 80 cm; un autoretrat (1928), que és una aquarel·la sobre paper de 30 × 24 cm, i cal fer una menció especial a Engracieta (1912), un oli sobre tela de 46 × 54,5 cm. En el llibre, Benet explica que a mitjan 1912 Joaquim Sunyer va passar uns quants dies a Terrassa, a casa del sastre Bonifaci Romero, que era un gran entusiasta del pintor. Romero era col·leccionista i un gran afeccionat a l’art i, en la seva sastreria de Terrassa, muntava exposicions i organitzava conferències i altres actes culturals. A Terrassa, Sunyer va pintar Engracieta, mare de Romero, i el retrat de la seva filla, la pintora Teresa Romero, pintures que Benet qualifica d’obres mestres. Les altres pintures de Sunyer de la Col·lecció Rull són molt representatives de l’estil noucentista, amb figures plàcides de dones (camperoles i banyistes) i imatges del camp i de les costes catalanes, tot amb formes arrodonides i amb colors clars i purs. Claredat, senzillesa i ordre: conceptes que defineixen l’estètica mediterrània, de la qual Sunyer va ser un dels protagonistes principals. En la Col·lecció Rull també destacaven obres d’altres noucentistes, com ara Marià Pidelaserra i Josep de Togores. Angustias, d’Isidre Nonell Dins d’aquesta gran mostra col·lectiva de pintura catalana, tenia un lloc molt rellevant Angustias, d’Isidre Nonell (1872-1911), un oli sobre tela de 53 × 64 cm. Es tracta d’una de les peces més significatives de la sèrie de gitanes, que tanta importància ha tingut dins de l’obra pintor. En dels cercles artístics terrassencs, es parlava d’Angustias com si es tractés d’una persona de carn i ossos: «Com està Angustias?», preguntàvem a Rull, «tinc ganes de venir-la a veure i compartir una estona amb ella». Era com una terrassenca més. Malgrat la seva aparent tristesa, resultava gratificant estar amb ella i contemplar-ne la bellesa i calidesa. El quadre està reproduït a les principals monografies sobre Nonell, com ara el llibre d’Enric Jardí (Polígrafa, 1963), que li dedica gairebé tota una pàgina a color. Molts anys abans (juliol del 1934), la revista Art va publicar un número extraordinari dedicat a Isidre Nonell, en què es van reproduir nombrosos quadres de l’artista, la majoria de la temàtica de gitanes, entre els quals figurava Angustias, juntament amb un escrit del terrassenc Rafael Benet, que ha estat el gran estudiós i investigador de l’obra de Nonell. «Un geni lliure, independent, revolucionari, pintor de raça», diu Benet, «que no parava de llançar el “Jo pinto i prou”, davant les discussions estètiques sobre la seva obra». L’any 2000, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va celebrar una gran antològica sobre Nonell, en la qual es va exposar Angustias, cedida temporalment per Rull. En el catàleg de l’exposició, s’afirma amb rotunditat que aquesta obra reflecteix magistralment el llenguatge artístic del pintor en la seva etapa de maduresa. Datada el 1907, és una de les peces en què més bé es perceben els sentiments de la dona. La banda esquerra de la cara, en primer pla, està configurada per un joc de llums, ombres i colors, que, juntament amb la forma de la boca i dels llavis, expressa un estat de profunda tristesa i abatiment. Nonell fou un artista singular, avançant al seu temps, precursor de l’Expressionisme. Autoretrat, de Gimeno En una col·lecció d’art català representativa de la millor creació plàstica dels segles XIX i XX, no hi pot faltar una obra de Francesc Gimeno (1858-1927). I si, a més, hi ha un autoretrat, el conjunt és òptim. Dins de l’obra de Gimeno, aquest gènere té una vàlua excepcional pel fet de quedar-hi sintetitzades les qualitats i els valors pictòrics de l’artista i el seu caràcter, segons la meva modesta opinió. El gimeno és l’altra joia de la corona de la Col·lecció Rull, una pintura impressionant, impactant. Es tracta d’una obra d’art única, entre les més importants del pintor. En l’autoretrat trobem reunides en una sola peça l’expressió i el sentiment de l’artista a través de la mirada, la intensitat cromàtica, l’energia en el traç, l’expressió de la matèria, la lluminositat… L’historiador Jordi À. Carbonell (Francesc Gimeno…, 2010) assenyala que els autoretrats de Gimeno transmeten la profunda amargor causada pels desenganys soferts al llarg de la vida. «No hi ha dubte», afirma Carbonell, «que són la part més punyent de la seva producció; només per aquestes obres ja hauria merescut un lloc als annals de la pintura». Els autoretrats de Francesc Gimeno van impactar també Josep Palau i Fabre, el poeta, escriptor i col·leccionista de Picasso, que li dedicà aquest sentit poema, que em permeto reproduir en record també d’aquest gran poeta (Palau i Fabre, 1994): No m’exhaureixis, rostre, forma llum, ull poderós, vivent miratge d’home. Deixa els meus ulls vagar a contrallum De tu: Sahara sense ombres. Lluito amb ton ull i sempre ets vencedor. El teu esguard m’anul·la, m’anihila. Cloc les parpelles per trobar claror lluny de l’excés que el teu ull irradia. Mos ulls són orbs de tu, astre diürn. Potser voldries que no t’esguardéssim i prens aire esquerp: Gran Taciturn, feixuc guerrer del regne del silenci. Brussel·les, de Torres-Garcia La Col·lecció Rull és molt diversa, però va tenir figures clau que serviren de pals de paller sobre els quals se sustentà el conjunt de l’obra. A part dels esmentats anteriorment, cal destacar també Joaquim Torres-Garcia (1874-1949), com a figura més representativa de l’avantguarda dins de la col·lecció. A més, Torres estava molt vinculat a Terrassa, on va viure durant uns quants anys, que van coincidir amb la seva etapa noucentista. Abans d’instal·lar-se en aquesta ciutat, la família Torres va viatjar a Bèlgica l’any 1910 per complir un encàrrec que li va fer el govern de l’Uruguai, país sud-americà on va néixer l’artista. Torres-Garcia va participar en el muntatge del pavelló de l’Uruguai de l’Exposició Universal de Brussel·les pintant dos grans plafons que simbolitzaven l’agricultura i la ramaderia, que aleshores eren les fonts de riquesa principals del país. Al marge de l’encàrrec oficial, va pintar diverses obres de cavallet. Enric Jardí, en la seva monografia sobre el pintor de l’any 1987, publica quatre obres pintades a Bèlgica. La peça més destacada, que pertany a la Col·lecció Rull, és un oli sobre tela de 32 × 49 cm, signada i titulada Brussel·les, que ofereix la vista d’una plaça d’aquesta capital, caracteritzada tècnicament pels tons marrons i negres, la pinzellada solta, el traç fort i una certa simplificació i abstracció en la composició. Tot i els més de cent anys d’antiguitat, la pintura és d’una modernitat evident, cosa esperada d’un autor de la talla de Torres, que no deixava de crear amb les seves mans, els seus pinzells i el seu talent. L’obra escrita Una faceta que no pot passar desapercebuda en la figura de Lluís Rull és la seva obra escrita, que va dur a terme amb continuïtat, amb fe i amb entusiasme. En els escrits, fets amb la seva màquina d’escriure, hi ha faltes d’ortografia, però és el que menys importa. El que val són els seus pensaments, els seus missatges, les seves ganes de comunicar i de dir la seva sobre les coses que veia, que sentia, que succeïen arreu. No es cansava d’agafar paper i llapis i escrivia, escrivia…, el que li passava pel cap i allò que el preocupava de la societat i la vida. La família guarda en un llibre catàleg una recopilació de l’obra escrita que s’ha conservat al llarg del temps. Són prop de tres-cents textos, entre els quals figuren, entre d’altres, uns cent vint escrits de les seccions de cartes al director i d’articles d’opinió del Diari de Terrassa, i uns cent trenta poemes breus de temàtiques molt diverses, com ara la religió, la vida, la mort, les estacions de l’any i la mare. En el treball d’escriptor, també cal destacar la publicació de la monografia d’art sobre el pintor Hernan Picó, escrita per Lluís Rull i editada per Àmbit el 1988. L’autor, a més de donar a conèixer els valors artístics de Picó, reflexiona sobre el món de l’art en el sentit que cada dia es farà més vital per a les persones amb sensibilitat. «L’art», diu Rull, «és bellesa, és cultura, és un element imprescindible per a l’home que sent les inquietuds de totes les belleses que el món ens ofereix» (Rull, 1988). Com a cloenda, cal expressar que aquestes línies volen ser una aproximació i un record permanent a la tasca cultural i social d’un home singular, peculiar, enamorat de l’art i enamorat de la vida. Aquestes frases d’un poema inèdit seu són prou significatives sobre la seva manera de ser: Canto a la vida perquè sento el viure amb ànsies plenes com la joventut; tinc ganes sempre del meu positiu somriure com si estigués en plena plenitud. Rull Galofre Lluís

Bibliografia

Francesc Gimeno i Arasa 1858-1927. Barcelona: Galeria d’art Ana Ruiz, 2010. [Catàleg de l’exposició]

Miralles i Bofarull, Francesc. Lluís Rull Galofre: Montoliu de Cervera (Segarra), 1909. Terrassa: Caixa d’Estalvis, 1997. [Catàleg de l’exposició dedicada a Lluís Rull celebrada al Centre Cultural de Caixa Terrassa el 1997]

Palau i Fabre, Josep. «Poemes de l’Alquimista». A: F. Gimeno a la Sala Fortuny: Exposició del 22 de novembre al 17 de desembre 1994. Barcelona: Sala Fortuny, 1994. [Catàleg de l’exposició]

Rull Galofre, Lluís. Hernan Picó. Barcelona: Àmbit, 1988.

1 2 Lluís Rull Galofre
271 Francesc Santacana i Campmany va ser el fundador d’un dels primers museus del país: el Museu Arqueològic Santacana (conegut, posteriorment, com L’Enrajolada), que va instal·lar a la seva casa familiar, a Martorell, i va inaugurar l’any 1876. La família Santacana procedia de la Llacuna, però des del segle XVI estava establerta a Martorell. Durant la Guerra del Francès i l’ocupació de la ciutat, el pare de Francesc, Jaume Santacana, que era en aquell moment alcalde de Martorell i president de la Junta de Defensa, va enviar la família a Igualada, localitat on va néixer el futur col·leccionista. Francesc Santacana va cursar els primers estudis als jesuïtes de Manresa, on va conèixer Miquel Muntadas i Romaní (1808-1885). Muntadas va entrar com a monjo al monestir de Montserrat als disset anys, en fou nomenat abat el 1858 i va ser un dels promotors de la restauració del monestir benedictí. L’any 1828 Francesc Santacana va continuar els estudis a Barcelona, a l’Escola Gratuïta de Nobles Arts de la Reial Junta de Comerç de Barcelona. Entre els seus condeixebles hi havia Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt i Pelegrí Clavé. També va mantenir contacte amb Antoni Caba o Marià Fortuny, que va passar dos estius a Martorell. Santacana conservava obra de l’etapa a Llotja d’aquests artistes: estudis i aquarel·les de Lorenzale, Fortuny o Rigalt, entre d’altres (figura 1). Fou corresponsal de l’Associació d’Excursions Catalana i representant de la Comissió Provincial de Monuments de la província de Barcelona a Martorell. Va mantenir un vincle amb Josep Oriol Mestres, Joan Roca i Roca o Francesc Miquel i Badia, personatges implicats en la salvaguarda del patrimoni històric català, alguns dels quals també foren col·leccionistes. Tot i que Francesc Santacana es definia com a »pintor» o «hisendat i artista», la seva producció és escassa i poc coneguda. El 1857 la reina Isabel II visita Montserrat, amb motiu de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu. Santacana va participar en l’organització dels festejos pels seus coneixements històrics i va fer, a més, diversos dibuixos amb vistes de la muntanya i del cenobi. Poc després, Muntadas li va regalar un capitell procedent del primitiu claustre romànic del conjunt conventual, que es va incorporar a la seva col·lecció. Aquesta col·lecció s’havia iniciat a partir del 1835, any en què Santacana va començar a reunir fragments arquitectònics dels edificis històrics que desapareixien a Barcelona segurament impactat, com altres intel·lectuals i artistes, per la crema de convents del juliol d’aquell any, com ara el del Carme o el de Santa Caterina, així com pels enderrocs que tingueren lloc en dècades posteriors a causa de les obres urbanístiques d’higienització de Ciutat Vella, amb les quals es van destruir, entre d’altres, el claustre de Sant Pere de les Puel·les, l’església de Sant Miquel, la Casa Gralla, les Torres de Canaletes, el Palau Reial Menor, la Porta de Mar o les restes del Saló del Trentenari (destruït amb l’ampliació de l’edifici de la Casa de la Ciutat). Atent als enderrocs projectats per l’Ajuntament, va llogar un magatzem a Barcelona i aturava els carreters que transportaven les restes dels edificis cap als llocs indicats pel consistori i els oferia la possibilitat de desfer-se de la càrrega al seu magatzem a canvi d’uns gots de vi. Cap al 1866, Francesc Santacana va iniciar la classificació i l’ordenament metòdic de tot aquest material a casa seva, a Martorell, i va crear conjunts nous a partir d’elements recuperats, emprant-los amb la mateixa funció per a la qual havien estat creats (figura 2). Capitells, columnes, claus de volta, llindes, brancals, medallons o escultures formaven el conjunt rescatat per ell. Entre les escultures trobem una verge amb el nen del segle XV procedent del convent de Santa Caterina de Barcelona i dues escultures en alabastre que representaven un sant Antoni Abat i un sant Blai, que tradicionalment s’havien considerat procedents de l’altar major de Poblet, una procedència que els darrers estudis qüestionen. Aquestes peces ja apareixen esmentades el 1885, però no se’n determina l’origen. Si alguna cosa destaca a L’Enrajolada és precisament el que li dona el sobrenom: les rajoles. No en va Francesc Santacana és anomenat «El Rey de los Azulejos» a la necrològica publicada quan va morir a El Noticiero Universal. Aquestes rajoles procedeixen dels conjunts conventuals desapareguts de la ciutat de Barcelona i de la resta de Catalunya, peces que Santacana recuperava abans que s’iniciés l’enderrocament dels edificis. Sabem que, cap al 1875, aquesta col·lecció estava formada per més de sis mil rajoles dividides en dos grups: gòtics en blau cobalt i posteriors al segle XVI. Una mica més tard (1883), el segon grup era el més nombrós i les rajoles estaven disposades a les parets del menjador i a la galeria (figura 3). Pel que fa al grup en blau cobalt dels segles XIV-XVI, les rajoles, catalanes i valencianes, procedien dels convents barcelonins de Jonqueres, Montsió i Sant Pere de les Puel·les; dels monestirs de Montserrat, Santes Creus, Poblet i Sant Jeroni de la Murtra; de la capella de Sant Vicenç Ferrer a l’església dels Dominics de València, i dels castells de Gelida i de Sant Martí de Centelles. Si la col·lecció de rajoles gòtiques és important, el conjunt de plafons policroms dels segles XVII-XVIII és molt destacable, amb obres dels tallers de més qualitat del Barroc català. S’atribueixen a Onofre Rodergues dues rajoles amb escenes militars datades entre el 1640 i el 1644. De l’església parroquial de Martorell, Santacana en va recuperar els plafons del 1667 que representen el martiri de santa Eulàlia (figura 4), atribuïts a Llorenç Passoles. De Miquel i Eloi Lapuja, la col·lecció en conserva diversos plafons, com el que representa una verge del rosari (1707-1747). Del taller de Josep Gual, hi ha un plafó del nen Jesús (1696-1736), una santa Eulàlia del primer terç del segle XVIII o les rajoles de mostra recuperades del convent de Santa Maria de Jerusalem (Barcelona), que daten del 1702 i s’atribueixen a Jeroni Gual. Dels forns de la família Reig —un dels tallers de més llarga durada a Catalunya (del segle XVII al XIX)—, hi ha diversos plafons devocionals. Santacana va reunir un nombre abundant i variat de peces de la sèrie de les anomenades rajoles d’arts i oficis. Entre la ceràmica de forma catalana dels segles XVII i XVIII (plats, escudelles, orses, pots de farmàcia i gerros), es conserva un important conjunt, tant en blau cobalt com policroms. Destaquen els plats procedents del taller Lapuja. De la catedral de Barcelona, segons el catàleg del 1909, hi ha una sèrie d’olambretes decorades a l’aresta, segurament d’origen sevillà i del segle XVI. La resta de les rajoles d’altres centres, com Sevilla o Aragó, també són de gran qualitat, gairebé totes realitzades a l’aresta, i n’hi ha algunes d’originàries de la catedral de Saragossa o l’Alhambra de Granada. Quant a les peces que apareixen ressenyades per primera vegada en el catàleg del 1909, s’hi indica que han estat «recullides y collecionades de manera molt diferenta [sic]» a les catalanes, possiblement per compra o intercanvi d’altres col·leccionistes amb Francesc Santacana i Romeu, net de Francesc Santacana i Campmany, continuador de la tasca col·leccionista del seu avi i autor de dos catàlegs de la col·lecció (un del 1909 i un altre del 1929). També van formar part de la col·lecció objectes arqueològics o mobles, com ara una arca de núvia o un escriptori, ambdós del segle XVI i decorats amb la tècnica del pinyonet. Pel que fa a la pintura antiga, es conserva la taula d’un retaule amb la figura de sant Esteve (segles XIV-XV), que ja apareix esmentat per Soler i Puig (1883); es creia que aquest retaule procedia del convent dels Caputxins de Martorell, però posteriorment s’ha considerat originari de la catedral de la Seu d’Urgell. També conté una obra d’Antoni Viladomat (1678-1755), que és una vista »del mellor [sic] temps de Viladomat», segons Soler i Puig. El 1899, el crític d’art García Llansó la torna a destacar i apareix fotografiada en el catàleg de la col·lecció editat el 1929. Actualment la peça està desapareguda. Així mateix, es descriuen, el 1883, un monetari i dos esmalts romànics. El primer esmalt procedia de Martorell i representava una Maiestas Domini. Santacana ja l’havia prestat el 1867 a l’exposició d’art retrospectiu de l’Acadèmia de Belles Arts, amb el número 333 del catàleg. El segon, un Crist procedent d’una excavació arqueològica realitzada per Santacana a Vilafranca del Penedès, torna a aparèixer, amb el número 167, en el catàleg del 1909. Ni el monetari ni els esmalts no s’han conservat. A la mort de Francesc Santacana i Campmany es va fer càrrec de la col·lecció el seu fill Lluís Santacana Carreras (1848-1905), malgrat les veus que suggerien que era el moment perquè la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona fessin una proposta de compra per evitar la dispersió de les peces. Lluís Santacana, metge i arqueòleg aficionat, havia ajudat el seu pare en la formació de la col·lecció, però va ser el fill de Lluís, Francesc Santacana i Romeu, qui va heretar la passió de l’avi i va fer augmentar la col·lecció de ceràmica i altres peces. El 1916 va inaugurar noves sales amb fragments arquitectònics reutilitzats que, des dels temps del seu avi, encara eren al jardí i, a més, va reformar la façana del museu (figura 5). També va elaborar els dos primers catàlegs del museu, seguint el projecte iniciat pel seu avi, que ja plantejava fer un catàleg del museu el 1884, precedit d’una descripció dels monuments desapareguts dels quals provenien les restes conservades. El primer es va editar el 1909, amb el títol de Catàlec illustrat del Museu Santacana de Martorell, amb l’estructura plantejada per Santacana i Campmany. El segon va aparèixer el 1929 i es va titular «La Enrejolada», Martorell (Barcelona-España). Museum Arqueológico. Ambdós catàlegs van merèixer grans elogis de la premsa i van tenir una amplíssima difusió gràcies, principalment, a la importància que es va donar a la il·lustració, ja fos pel fotogravat o per la impressió en color dels dibuixos aquarel·lats de les rajoles, a partir de la tècnica de la tricotomia. Francesc Santacana i Romeu va ser també qui va idear el nom de L’Enrajolada per a la casa, denominació que amb el temps s’ha imposat a la inicial, que era Museu Arqueològic Santacana. La casa i la col·lecció es van mantenir en propietat de la família fins al 1965, any en què van passar a mans de la Diputació de Barcelona. Santacana i Campmany Francesc

Bibliografia

Balanza, Ferran et al. «Commemoració del centenari de la mort de Francesc Santacana i Campmany, fundador del Museu de l’Enrajolada de Martorell (1896-1996)». A: 1res Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat. Cornellà de Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat, 2000, p. 321-326.

Batlle, Esteban. «Museo arqueológico Santacana en Martorell (I)». El Diluvio [Barcelona] (4 juny 1909), p. 3-4.

Batlle, Esteban. «Museo arqueológico Santacana en Martorell (II)». El Diluvio [Barcelona] (5 juny 1909), p. 6-7.

Cardellach Anfruns, Cayo. «Excursió col·lectiva á Martorell y al Castell de Sant Jaume». Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana [Barcelona], vol. vi (1884), p. 206-219.

Castellet, «Excursió a Martorell y sos encontorns». Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], vol. viii (1884), p. 545-550.

Cerdà, Josep Antoni. Els escudellers i la producció de pisa a Barcelona. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2021. [Consulta: 29 novembre 2023]. [Tesi doctoral]

Clopas, Isidre. «Els museus de Martorell i els col·leccionistes de ceràmica». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [Barcelona], vol. iii (1989), p. 83-87.

Clopas, Isidre. «Tríptic històric i artístic de Martorell». A: Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. ii. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Institut d’Estudis Catalans, 1998, p. 71-78.

«D. Francisco Santacana». El Noticiero Universal [Barcelona] (8 gener 1897), p. 2.

«Excursió a Martorell y al Castell de S. Jaume de Castellví de Rosanés». L’Excursionista: Bolletí Mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], núm. 27 (31 desembre 1880), p. 557-558.

«Excursions. Martorell (segona excursió oficial), 23 de novembre de 1883». L’Excursionista: Bolletí Mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], núm. 74 (31 desembre 1884), p. 371-373.

Farreny, Montserrat. Guia de l’Enrajolada: Casa Museu Santacana. Martorell: Ajuntament de Martorell, 2010.

Fontbona, Francesc. «Associacionisme, mecenatge i col·leccionisme d’art entre els burgesos catalans del segle xix». Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 160 (2001), p. 59-77.

Pinós i Desplat, Tomàs; Viger i Rovira, Mercè. «Francesc Santacana i Romeu». A: Col·legi de Metges de Barcelona. Galeria de metges catalans. Barcelona: Col·legi de Metges de Barcelona, 2015. [Consulta: 30 novembre 2023].

García Llansó, Antoni. «La colección de Don Francisco Santacana (I)». La Vanguardia [Barcelona] (21 novembre 1899), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de Don Francisco Santacana (II)». La Vanguardia [Barcelona] (22 novembre 1899), p. 1-2.

Llopis, Arturo. «Otro museo para la Diputación». La Vanguardia [Barcelona] (6 juny 1965), p. 45.

Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894): Catàleg dels fons del Museu Municipal Vicenç Ros, L’Enrajolada Casa Museu Santacana, i la Col·lecció Bultó. Martorell: Ajuntament de Martorell, 2007.

«Lo museu Arqueologich Santacana, a Martorell». Ilustració Catalana [Barcelona], núm. 320 (18 juliol 1909).

Miró, Marta. «L’Enrajolada, Casa Museu Santacana (Martorell). Arqueologia romàntica i col·leccionisme. L’origen dels museus». A: Actes II Jornades d’Arqueologia i Pedagogia: Barcelona, 3 i 4 de desembre de 1996. Barcelona: Museu d’Arqueologia, 1998, p. 281-284.

Ribera, Ramon. «Dues escultures pobletanes a l’Enrajolada. Museu Santacana de Martorell?». Aplec de Treballs: Revista del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà [Montblanc], núm. 22 (2004), p. 93-99.

Roca i Roca, Josep. «Necrología de Francisco Santacana». La Vanguardia [Barcelona] (10 gener 1897).

Santacana i Romeu, Francesc. Catàlec illustrat del Museu Santacana de Martorell. Barcelona: Vda. Domingo Casanovas, 1909.

Santacana i Romeu, Francesc. «La Enrejolada», Martorell (Barcelona-España): Museum Arqueológico [en línia]. Barcelona: Hijos de J. Thomas, 1929.

Santacana i Faralt, Lluís. Memòries d’un barceloní del segle xx. [S. l.]: l’autor, 1983?

Soler i Puig, Lluís Maria. «Excursió á Pallejá y visita a la col·lecció artistich-arqueologica de Don Francisco Santacana á Martorell». Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas [Barcelona], vol. vii (1883), p. 208-217.

Telese, Albert. «Pioners del col·leccionisme de ceràmica a Catalunya 1810-1936». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra et al.: Universitat Autònoma de Barcelona et al., 2014. (Memoria Artium; 17), p. 207-231.

1 2 Francesc Santacana i Campmany
272 Santacana i Carreras Lluís 1 2 Lluís Santacana i Carreras
273 Santacana i Romeu Francesc 1 2 Francesc Santacana i Romeu
274 Marc Martí i Ramon va néixer a Barcelona l’any 1960 i va ser el sisè fill d’una família nombrosa de la Dreta de l’Eixample, que residia a la Casa Llopis Bofill, obra modernista d’Antoni Maria Gallissà. El seu pare, Lluís Martí i Ferrer, era industrial d’un taller de forja i serralleria fundat l’any 1915 pel seu pare, Pelegrí Martí i Roig, i va ser aquí on Marc Martí va començar a treballar com a aprenent. Paral·lelament, Martí assistia a l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues de Llobregat i començà a col·locar els primers cartells culturals amb els companys d’estudi a les columnes anunciadores de la ciutat. L’any 1977, fundà, juntament amb la seva esposa, Àngels Homs, l’empresa Marc Martí, centrada a oferir serveis publicitaris. «Les primeres campanyes eren dels concerts i discs dels cantautors catalans d’aquella època, i també campanyes de cartells polítics electorals i cívics. Ben aviat, vam començar a conservar un parell de cartells de tots els que passaven per les nostres mans, una tasca que hem continuat fent i que ha permès la constitució d’un fons històric de gran valor». El 2024, el conjunt d’empreses que lidera a Madrid, Barcelona i València donen feina directament a més de vuitanta professionals. És considerat un referent en el sector de la publicitat exterior i de la impressió digital en gran format. Al marge de la seva faceta empresarial (de formació autodidàctica), Marc Martí sempre ha tingut una estreta relació amb el col·leccionisme, activitat que va començar a practicar quan només tenia deu anys, com una afició pròpia de la família. «Recordo, de molt petit, anar amb el meu pare al mercat de Sant Antoni i a la plaça Reial. La canalla intercanviàvem cromos, i els adults, segells, monedes i anells de cigars.» A mesura que l’empresa va anar creixent, van ampliar la col·lecció de cartells i elements relacionats amb el grafisme català principalment, però també de la resta del món. A més, el seu ofici els permet relacionar-se amb un gran nombre de professionals de les arts gràfiques. Van recórrer antigues impremtes, mercats, antiquaris, locals i botigues tant de Catalunya com d’Espanya i Europa. «Els primers cartells els vam aconseguir en antiquaris i tallers catalans, i després ja vindrien els viatges a França, posteriorment a Itàlia, i més endavant als Estats Units». Un treball minuciós d’arqueologia industrial, dut a terme durant més de quaranta anys, que els ha permès aconseguir d’una en una moltíssimes de les peces que avui formen part de la seva col·lecció, gaudint de capturar chiner i descobrir aquests petits grans tresors de la comunicació. L’any 1986, va obrir amb el seu pare i el seu germà Ricard la xampanyeria Art Cava Fusina, al cor del Born, establiment on van començar a organitzar les primeres exposicions de cartells i d’il·lustradors, pintors i grafistes del país. La primera mostra es va titular «Cent anys de cartells a Barcelona». Des de llavors, han participat o organitzat més de dues-centes exposicions diferents. «Ja feia un bon temps que col·leccionàvem, i arran de tenir aquest fons, vam començar a organitzar exposicions i també a cedir els cartells que comissaris i institucions ens demanaven. En aquella època, era difícil trobar cartells, ja que no era un col·leccionisme gaire estès. El cartell és molt fràgil i ocupa molt d’espai i la seva condició d’ephemera sempre n’ha complicat molt la conservació. Tenim peces amb més de cent vuitanta anys d’història i aquestes no haurien arribat mai a les nostres mans si abans algun altre col·leccionista o impressor no les hagués guardat. La nostra missió principal és seguir preservant aquesta tasca.» Els cartells i les peces de la col·lecció han fet la volta al món i han estat exposats a museus, fundacions i institucions diverses: Tokyo Station Gallery, Van Gogh Museum, Museo Nacional Reina Sofía, The Cleveland Museum of Art, Museo de Arte Moderno de Bogotá, The Metropolitan Museum of Art de Nova York, Petit Palais de París, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Fundació Vila Casas, The Athens Concert Hall, SESC São Paulo, Modern Art Museum Shanghai, per esmentar-ne només alguns. A més, han aparegut publicats en llibres, tesines i articles, sempre amb finalitats didàctiques i divulgadores. La col·lecció és reconeguda pels museus, comissaris i historiadors d’arreu, els quals sempre han pogut comptar amb la col·laboració de Martí i amb la cessió desinteressada de les peces. «La meva voluntat sempre ha sigut doble: per una banda, poder conservar, mantenir i fer sobreviure cada una de les peces en les millors condicions possibles i, per l’altra, compartir, divulgar i mostrar al públic en general les peces, per tal que tothom les pugui gaudir. Per a mi sempre han sigut autèntiques obres d’art, que permeten explicar la història universal.» L’arxiu privat Marc Martí Col·lecció, de la família Martí Homs, està dedicat al món de la publicitat i les arts gràfiques, principalment catalana i espanyola. Els elements que la formen han estat impresos majoritàriament sobre paper i amb la tècnica de la cromolitografia. Disposa de milers de referències diferents, que van des del 1840 fins a l’actualitat. Són essencialment cartells de diversos formats, però també hi ha pasquins, displays, xapes esmaltades, ampolles, etiquetes, plaques de cava, miralls publicitaris, rètols anunciadors, postals, catàlegs, mostraris, llibres referencials, targetes publicitàries, mobiliari d’impressió, embalatges, elements promocionals singulars, il·lustracions originals, proves d’impressor, fotografies, clixés, tipografies, etc. Actualment, aquest fons representa un dels actius privats més destacats de Catalunya dins de la comunicació gràfica i continua mantenint activa la seva missió: treballar dia a dia en la classificació, cerca i recollida de peces, conservant així el patrimoni gràfic i visual del país. «La nostra col·lecció de paper dorm tranquil·lament, resguardada de la llum i de la humitat. Per a mi, el més important és tornar a la societat allò que la societat et dona. En el meu cas, com a col·leccionista, estic orgullós de poder aportar valor a la cultura i prestar les nostres peces perquè les gaudeixi tothom.» Catàlegs publicats S’han publicat els cinc catàlegs següents (ordenats de més recent a més antic): Polster. El pols del cartell de carrer (Barcelona, Marc Martí, 2016), Alexandre de Riquer. Obra gràfica (Barcelona, Marc Martí, 2006), Ramon Casas i el Cartell (Barcelona, Marc Martí, 2005), Morell Cartells (Barcelona, Marc Martí, 2001) i La placa de cava clàssica (Barcelona, Marc Martí, 1999). Exposicions, conferències i col·laboracions A continuació, reproduïm una llista de les exposicions i col·laboracions relacionades amb la col·lecció de la família Martí Homs, fetes entre els anys 2015 i 2023 i ordenades de més recent a més antiga (en podeu consultar la llista completa en aquest enllaç): «Cartells de la vida moderna. Els orígens de l’art publicitari» (Girona, Tarragona, Lleida i Sevilla, CaixaForum, 2023); Exposició Morell (Camprodon, Espai Cultural Cal Marquès, 2022); «Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment, i salut» (Barcelona, Museu d’Història de Barcelona, 2021); exposició pop-up de cartells en el marc de la 70a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern (Barcelona, passeig de Gràcia, 2021); «Manuel Malagrida. Els “Cigarrillos París” i la publicitat moderna» (Barcelona, Espai Volart de la Fundació Vila Casas, 2021); «Manuel Malagrida. Els “Cigarrillos París” i la publicitat moderna» (Olot, Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, 2020); «Estimem el Barça» (Barcelona, Sala Moritz, 2020); «Ramon Casas visita Badalona» (Badalona, Museus de Badalona, 2020); «El llibre català en temps del Modernisme» (Sitges, Museus de Sitges, 2020); Kronos Art BCN Festival 2019 (Barcelona, Centre d’Art Santa Mònica, 2020 [Marc Martí en foren els impressors oficials]); exposició col·lectiva «Unlock» (Barcelona, Espacio 88, 2020 [Marc Martí en foren els impressors oficials]); «Barcelona: la ciudad de los milagros artísticos» (Tòquio, Tokyo Station Gallery, 2020); «Barcelona: la ciudad de los milagros artísticos» (Shizuoka, Shizuoka City Museum of Art, 2019); Kronos Art BCN Festival 2019 (Barcelona, Centre d’Art Santa Mònica, 2019 [Marc Martí en foren els impressors oficials]); «Música i llibertat: 40 anys de cartells. Marc Martí Col·lecció» en el marc del 30è Mercat de Música Viva de Vic (Vic, sala d’exposicions del Casino de Vic, 2019); «Barcelona: la ciudad de los milagros artísticos» (Sapporo, Sapporo Art Museum, 2019); «Cent anys del Saló de l’Automòbil (1919-2019)» (Barcelona, Fira de Barcelona, 2019); «Barcelona: la ciudad de los milagros artísticos» (Himeji City, Himeji City Museum of Art, 2019); trobada de digitalització de l’Arxiu Eladi Homs (Barcelona, 2019); «Ramon Casas. Mestre de la modernitat» (Escaldes-Engordany, sala d’exposicions Artalroc, 2019); «Barcelona: la ciudad de los milagros artísticos» (Nagasaki, Nagasaki Prefectural Art Museum, 2019); «40 anys de cartells en llibertat» (Vic, sala d’exposicions de l’Escola d’Art i Superior de Disseny, 2018); «La cuina de Picasso» (Barcelona, Museu Picasso, 2018); reproducció d’imatges originals d’època per al llibre Cocina viejuna, d’Ana Vega Perez de Arlucea (Barcelona, Larousse, 2018); presentació del disc Música & Llibertat. 40 anys de cartells (Discmedi) en el marc de «1977-2017. Marc Martí Festival» (Barcelona, Reial Cercle Artístic, 2018); ponència «#14 El mirador indiscret. L’exterior avui: reptes i tendències de futur» (Barcelona, Palau Robert, Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya, 2018); grup de treball del 48 h Open House «Visita el Museu secret del Poblenou» (Barcelona, Marc Martí Col·lecció, 2018); pròrroga «Une Catalogne Indépendante? Geopolítica europea y Guerra Civil española (1936-1939)» (Barcelona, Memorial Democràtic, 2018); «Els mitjons Molfort’s i la publicitat racional» (Mataró, Can Marfà Gènere de Punt. Museu de Mataró, 2017); «1977-2017. Marc Martí Festival: “Racó del cartell”» (Barcelona, Biblioteca Vapor Vell, 2017); «Confraria del Cava: exposició de cartells de la Setmana del Cava. 1982-2017» (Sant Sadurní d’Anoia, CIC Fassina, 2017); «1977-2017. Marc Martí Festival: “40 anys de cartells en llibertat”» (Barcelona, Reial Cercle Artístic, 2017); «1977-2017. Marc Martí Festival: “Això és una paret pública”» (Barcelona, Museu del Disseny, 2017); «La bellesa i els monstres. Ismael Smith» (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2017); «Une Catalogne Indépendante? Geopolítica europea y Guerra Civil española (1936-1939)» (Barcelona, Memorial Democràtic, 2017); «Confraria del Cava: exposició de cartells de la Setmana del Cava. 1982-2017» (Barcelona, Reial Cercle Artístic, 2017); «1977-2017. Marc Martí Festival: “48 h Open House”» (Barcelona, jornada de portes obertes, 2017); «1977-2017. Marc Martí Festival: “48h Open House: Peret. Disseny, cartells i obra gràfica”» (Barcelona, jornada de portes obertes, 2017); «Santiago Rusiñol. Jardins d’Espanya» (Barcelona, Museu del Modernisme, 2017); «La volta al món en 50 cartells» (Calafell, Hotel Le Meridien Ra, 2017); «Homenatge a Benet Rossell» (Barcelona, El Molino, 2017); reproducció d’imatges originals d’època per a Colmados Barcelona. Historia de una revolución comestible (Barcelona, SD Edicions, 2019 [imatges cedides el 2017]); «Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat» (Barcelona, Memorial Democràtic, 2017); «Montjuïc. 100 anys de cartellisme» (Barcelona, Castell de Montjuïc, 2017); «Retrospectiva de cartells BB Construmat» (Barcelona, Construmat, 2017); «Ramon Casas. La modernitat anhelada» (Madrid i Palma, CaixaForum; Sitges, Museu de Maricel, 2016); «80è aniversari de l’Olimpíada Popular Antifeixista, 1936-2016» (Barcelona, Memorial Democràtic, 2016); «Polster. El pols del cartell de carrer» (Barcelona, Disseny HUB, 2016); «Cent! Prat Gaballí» (Barcelona, Llojta de Mar, 2016); «Abans i ara. Del grafisme al disseny gràfic a Osona» (Vic, Temple Romà, 2016); «Ramon Casas. Cartellista i el seu temps» (Barcelona, Reial Cercle Artístic, 2016); «Júlia, el desig. Ramon Casas» (Barcelona, Cercle del Liceu, 2016); «Ramon Casas. La vida moderna» (Barcelona, Museu del Modernisme, 2016); Publicitat i ephemera, de Víctor Oliva (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2016); «N16 MMeeting Point Pensament Creatiu» (València, Marc Martí València, 2016); «Comunitat Valenciana 1873/2016» (València, Marc Martí València, 2016); «Ramon Casas. Col·lecció Marc Martí» (Reus, Sala Fortuny del Centre de Lectura, 2015); «Arts i oficis en els anys del Modernisme» (Barcelona, la Pedrera, 2015); «Els Martí. Serrallers i forjadors. De Cervera a Barcelona. 1915-2015» (Barcelona, Reial Cercle Artístic de Barcelona, 2015); «La rosa di fuoco. La Barcellona di Picasso e Gaudí» (Ferrara, Palazzo dei Diamanti, 2015). Martí i Ramon Marc 1 2 Marc Martí i Ramon
308 Joan Valentí i Gallard va néixer a Barcelona l’any 1886, fill de Josep Valentí i Pomar i de Leocadia Gallard i Tresens. La família Valentí, originària de Mallorca, es dedicava a l’orfebreria, un ofici que Joan va aprendre des de ben petit, envoltat de materials nobles i formes refinades. L’avi patern, Manuel Valentí Forteza, s’havia instal·lat al barri de la Plata de Barcelona l’any 1825, on era conegut com l’esmaltador del Ribell. La combinació d’aquest ofici amb el d’orfebre va donar lloc a una nissaga d’orfebres que es mantindria al llarg de quatre generacions. Ara bé, la sensibilitat artística de Joan Valentí i la seva relació amb els corrents estètics del moment no es devien únicament al seu entorn familiar, sinó que es van reforçar quan, amb només setze anys, va viatjar a París per aprofundir en els coneixements que havia adquirit fins aleshores. En tornar, va obrir una joieria al número 84 del passeig de Gràcia, fet que el va convertir en un dels pioners d’establir-se en aquesta zona. El seu germà Manuel (1880-1969), amb qui va col·laborar en més d’una ocasió, tenia el despatx i taller al número 19 del mateix passeig, i fou el responsable de bona part de les joies creades a partir de models de cera de l’escultor i dibuixant Ismael Smith. Segons explica la doctora en història de l’art Esther García Portugués (2019), a la biografia i catàleg raonat de l’artista Marian Andreu[DA1.1], del 6 al 21 d’abril de 1912, el Faianç Català va acollir una exposició dels germans joiers juntament amb obra del pintor basc Ramón de Zubiaurre. Aquest fou un esdeveniment que es va repetir en diverses ocasions a la galeria de Santiago Segura[DA2.1], on el 26 d’abril de 1914 es tornaren a mostrar les joies Valentí. Les creacions de Joan i Manuel Valentí, tal com afirma la doctora en història de l’art Mariàngels Fondevila (2010), són representatives de l’haute joaillerie, amb un clar accent francès. Joan Valentí, estretament vinculat als cercles parisencs, admirava molt especialment les joies de la Maison Cartier, Chaumet, Mauboussin i Boucheron i la seva botiga era un punt de venda d’aquestes creacions i, al mateix temps, n’adaptava els models. Les peces més comunes de Can Valentí eren els fermalls, els clips i les agulles de platí, brillants i pedres de colors, com ara safirs, maragdes i robins. D’altra banda, és important comentar que, a finals del 1915, la joieria de Joan Valentí va mostrar vint-i-una peces de l’escultor Pau Gargallo, algunes de les quals havien estat elaborades al taller de la joieria. En aquest espai, Gargallo va experimentar amb les formes arcaiques i l’expressivitat de la màscara, tot seguint les estratègies de l’art-déco. Les agulles de coure, ferro i plata que va exposar li van servir d’assaig i desenvolupament de noves solucions tècniques i iconogràfiques que després va emprar en les seves escultures. Així mateix, l’any 1916, els artistes Marian Andreu i Jaume Martrus van ser els encarregats de decorar la façana de l’establiment del passeig de Gràcia. Amb aquesta intervenció, la porta d’entrada de la joieria va quedar emmarcada per quatre columnes adossades: llises a la part inferior i d’ordre jònic. Aquestes, al seu torn, sostenien un fris escultòric amb figures en mig relleu i, a la part superior, una inscripció gravada que coronava el conjunt arquitectònic amb un llenguatge ornamental de marcada inspiració clàssica. A més a més, Andreu, que a partir de l’any 1920 signava artísticament com a Mariano, va ser l’encarregat de definir la imatge gràfica de la joieria, incloent-hi el disseny de l’emblema: una cistella de flors sobre una de fruites. Curiosament, aquest motiu decoraria també els capitells de les antigues escoles municipals d’Arrangoitze, prop de Biarritz, on Valentí estiuejava. Igualment, convé subratllar que, a la joieria, es van presentar altres exposicions d’artistes del moment, com Pere Ysern i Alié[DA3.1] (març del 1915), Domènec Carles i Rosich [DA4.1](juny del 1918), Pere Torné Esquius (desembre del 1919) i Ferran Callicó i Botella (desembre del 1923). És raonable pensar que els cercles artístics que va freqüentar Joan Valentí van ser un estímul important per començar una col·lecció d’art. Tanmateix, no és fàcil determinar amb exactitud quan va iniciar aquesta activitat. El que sí que sabem és que l’any 1926, quan va traslladar la joieria al número 16 del passeig de Gràcia, ho va fer amb la intenció de crear una galeria d’art. Tot i que la iniciativa no va arribar a consolidar-se del tot, l’establiment, situat als baixos de la Casa Enric Losada, que ocupava el xamfrà amb la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar del Cafè Novedades, va ser concebut a la manera de les joieries angleses, curosament dissenyat en tots els seus aspectes, tant pel que fa a l’interior com a l’exterior, i destacava per la seva delicadesa i bon gust. Així mateix, l’any 1926, el Faianç Català va tornar a exposar les joies del seu taller en una mostra que va assolir un èxit inesperat i va consolidar la seva projecció en l’àmbit. Paral·lelament, Valentí va ser membre col·laborador de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), soci fundador del Círculo de Joyeros de Barcelona i soci d’honor de l’Associació de Joiers de París, i es va convertir en un dels primers importadors de perles de cultiu a la Península. Aquest conjunt d’experiències i reconeixements van marcar profundament la seva trajectòria, ja que van reforçar la seva influència i el van consolidar com una figura clau per a diversos artistes del seu entorn. Ferran Callicó, per exemple, en la seva autobiografia, editada per la Llibreria Sintes, cap al 1935, relata així el seu vincle amb Valentí: «[…] A primers de 1919 […] Els meus pares varen fer un vestit a un fill d’un cosí d’en Valentí, i jo vaig ésser l’encarregat de dur el vestit, com ho era de tots els vestits que hi havia per a enviar. En dur el vestit, vaig veure una exposició a l’interior de la joieria, i vaig demanar permís per a veure-la. En Valentí va sortir ell mateix i amablement va fer encendre els llums. Fou així com ens vàrem conèixer, abans que jo entrés a treballar a casa seva, la qual cosa vaig fer el mes d’agost. […] No sé com, un dia que hi havia Marià Andreu, en Valentí, potser per curiositat de l’altre, em cridà i em va dir que anés a casa meva amb un altre noi a cercar totes les pintures que tingués per portar-les-hi a ensenyar. Així ho vam fer, […] carregant-nos-les, les vàrem instal·lar a la sala d’exposicions, on obtingueren l’acceptació de l’Andreu i d’en Valentí, i aquest des d’aleshores va proposar-me d’obrir-me un compte dels diners que necessités. […] Començava, doncs, a estar entusiasmat, havent trobat ja un protector que secundés les meves aspiracions» (Callicó, c. 1935, p. 15). El testimoni de Callicó, una vegada més, posa de manifest els tractes que Valentí va fer amb ell i la solvència econòmica de què gaudia: «En Valentí em proposa de fer un retrat pintat de la seva senyora, i mentre l’estic fent em quedo a dinar amb ells, amb què el meu treball ja deu quedar retribuït, i faig una exposició a la joieria. Després m’aconsella de cobrar la feina acabada i anar-me’n a Itàlia a estudiar: sortir amb ell de Barcelona, aprofitant l’avinentesa d’anar-se’n a Niça. […] Invitat, faig un sopar a l’Hotel Ruhl, on ells s’allotgen. […] Després d’aturar-me a Pisa, arribo a Roma el 7 de febrer del 1924. Hi resto fins el 25 de juny» (Callicó, c. 1935, p. 27). El retrat de Joan Valentí que obre aquest article va ser realitzat l’any 1925 per Ferran Callicó, qui també va pintar la seva esposa, Teresa Operé Pérez (1895-1978). Anteriorment, els anys 1916 i 1917, el mateix encàrrec havia estat fet a Marian Andreu, qui també va fer retrats de tots dos. Pel que fa al retrat de Teresa Operé (1916), publicat a la biografia i catàleg raonat de l’artista, cal destacar que Andreu el considerava una de les seves millors obres. En darrer lloc, al capítol dedicat al viatge a Itàlia, Callicó fa un recull de la correspondència mantinguda amb Valentí, i en una de les cartes es llegeix: «Amic Valentí: Fa dos dies que han vingut a Roma els amics Mombrú, Colom i Llavaneras, que hi han passat cinc dies. M’ha agradat fer-los de cicerone i veure-ho de nou tot plegat, com si hagués arribat ahir i tingués els dies comptats. […] He passat alguns dies de campanya i he fet algunes pintures. Dies d’alegria, posar-se un vestit ample, dinar en una taula neta i senzilla, entre gent humil i entre dones del camp. Tot parla de Velázquez i el gat recorda a Poe» (Callicó, c. 1935, p. 28). Els artistes esmentats per Callicó en aquesta carta també van formar part de la col·lecció d’art de Joan Valentí. Per exemple, de Joaquim Mombrú tenia un oli sobre tela que duu per títol Aigua-neu i, a l’angle inferior dret, hi ha la signatura i una dedicatòria: «Al bon amic J. Valenti. J. Mombru». De Joan Colom tenia un dibuix d’una berenada al camp, i de Marià Llavanera, dos olis sobre tela que reprodueixen alguns dels paisatges més representatius de la seva obra. Una de les primeres ocasions en què Valentí va mostrar públicament la seva col·lecció fou l’any 1928 en una exposició a La Pinacoteca de Barcelona dedicada a Isidre Nonell[DA5.1], organitzada conjuntament amb el seu amic i col·leccionista Santiago Julià i Bernet[DA6.1]. A la col·lecció de Valentí, Nonell és, sens dubte, l’artista més representat, amb aproximadament una quarantena d’obres i aquest esdeveniment va constituir una oportunitat per demostrar-ho. Dins aquest conjunt, destaquen les seves emblemàtiques figures humanes —sobretot, retrats de gitanes—, així com diversos paisatges del barri de Sant Martí. Les peces conserven una notable varietat de suports i tècniques, entre les quals s’inclouen olis, dibuixos al carbonet i aquarel·les sobre tela, paper o cartró, fet que accentua l’interès de Valentí per captar l’amplitud expressiva de l’obra de Nonell. Igualment, sis anys després, el número extraordinari de la revista Art (1934) va fer un recull força exhaustiu de les obres de l’artista que aleshores formaven part de col·leccions públiques i privades de Catalunya. En concret, de la col·lecció de Valentí hi havia una vintena de peces, les quals probablement havien estat adquirides en exposicions individuals o col·lectives de l’artista, com l’«Exposició d’una gran part de les obres pintades i dibuixades desde’l 1900 per En Nonell», celebrada al Faianç Català, entre el 15 de gener i el 13 de febrer de 1910. A partir de la revista Art i del catàleg raonat de l’obra pictòrica de Nonell, elaborat per la doctora en història de l’art Glòria Escala Romeu (2023), podem situar on es troben algunes de les obres que va tenir Valentí a la seva col·lecció. La major part encara són en col·leccions privades: per exemple, la Dona de 1907 és a la Col·lecció Casacuberta Marsans[DA7.1]; la Gitana de 1907, a la Col·lecció Ybarra-Muñoz[DA8.1], i la Dona de 1910 (figura 1), a la Fundación María José Jove de la Corunya. Aquesta pràctica ja la trobem en època de Valentí quan, per mitjà de Marian Espinal[DA9.1], va vendre tres obres de Nonell al col·leccionista Francesc Salvans i Armengol[DA10.1], tal com es recull en l’epistolari[DA11.1] entre Joan Valentí i M. Espinal del 8 de juny de 1928. Els mesos de setembre i octubre del 1933, Joan Valentí va rebre un dels reconeixements més importants a la seva tasca com a col·leccionista d’art. La Sala Parés, que amb el criteri de donar a conèixer col·leccions particulars pretenia promoure nous afeccionats, va mostrar 98 obres de diferents artistes de la seva col·lecció (figura 2). Amb motiu d’aquesta exposició, el fotògraf especialitzat en art Francesc Serra i Dimas va fer un centenar de fotografies tant de les obres com dels interiors de la galeria, un fons documental imprescindible per estudiar aquesta i moltes de les col·leccions que es van crear aleshores a Catalunya. A més a més, la premsa de l’època se’n va fer un ressò especial i l’escriptor, periodista, crític d’art i marxant català Josep Maria Jordà Lafont la va elogiar profundament: «La primera de les sales o galeries dedicades a exposicions de Belles Arts que ha inaugurat aquesta temporada, després de les obligades vacances d’estiu, ha estat la vella sala Parés, que commemora el cinquantenari de llur fundació i que ha escollit per aquesta solemnitat l’exhibició d’una de les més notables pinacoteques barcelonines, la de l’intel·ligent col·leccionista i artista joier en Joan Valentí. […] Cal encoratjar tals manifestacions i cal, per damunt de tot, encoratjar la nostra gent fent-li estimar el que és i el que representa l’amor a les coses de l’esperit, la riquesa material que representen aquestes pinacoteques. […] Aquesta col·lecció d’en Joan Valentí, és això: és una col·lecció feta exclusivament responent a les preferències, a l’entusiasme, a l’amor del seu propietari per determinats artistes. […] No respon ni a una preferència d’escola, ni de sentiment, ni de tendència, ni tan sols de moment» (Jordà Lafont, 1933, p. 6). En el seu moment de màxima esplendor, la col·lecció de Joan Valentí havia reunit prop de tres-centes obres, sobretot de pintura catalana de finals del segle XIX fins a mitjans del XX, molt representativa del gust eclèctic del seu propietari. A part dels artistes que ja hem esmentat, també hi havia peces d’Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Francesc Camps Ribera, Ricard Canals, Joan Cardona, Domènec Carles, Ramon Casas, Francesc Domingo, Marià Fortuny, Enric Galwey, Francesc Gimeno, Manuel Humbert, Ramon Martí Alsina, Arcadi Mas i Fondevila, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir, Iu Pascual, Romà Ribera, Joan Roig i Soler, Santiago Rusiñol, Joan Serra i Melgosa, Joaquim Sunyer, Francesc Torrescassana, Joaquim Vayreda i Pere Torné Esquius. Al fons fotogràfic de Francesc Serra, conservat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a banda de les fotografies ja descrites també es poden veure diversos interiors de la casa particular del senyor Valentí, situada al passeig de Sant Gervasi. Les imatges, unes de l’any 1931 i les altres del 1947, reflecteixen novament el bon gust del col·leccionista i l’evolució de la col·lecció al llarg del temps. Si bé no hem trobat imatges de l’interior de la joieria, l’inventari que es va fer el 29 de gener de 1939 —amb motiu del procés de confiscació de col·leccions privades d’art durant la Guerra Civil— posa en evidència la voluntat de Joan Valentí per mostrar la seva col·lecció més enllà de l’àmbit privat. Posteriorment, gràcies a l’expedient de devolució del 14 d’abril de 1941, sabem que les prop de quaranta obres confiscades li van ser retornades. A més, aquest expedient recull que les obres de la col·lecció de Valentí van ser exposades al Palau del Retiro de Madrid com a part d’una mostra destinada a facilitar la identificació de les obres per part dels seus legítims propietaris. Com veurem tot seguit, la col·lecció de Valentí es vertebrava sobretot al voltant dels paisatges i les figures. En relació amb la primera temàtica, un dels artistes amb més presència és Joaquim Mir[DA12.1], de qui el col·leccionista va reunir quinze obres. Una d’aquestes és Vista de l’Aleixar (figura 3), un magnífic oli sobre tela en què es representa un tema molt habitual en el repertori de Mir, ja que, durant la seva convalescència després de l’ingrés a l’Institut Pere Mata de Reus, va residir en aquest poble del Baix Camp. En segon lloc, de Joan Roig i Soler, un dels iniciadors de la pintura luminista a Catalunya, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona conserva fotografies de fins a sis obres diferents, de les quals considerem de gran interès dues vistes de Cadaqués (figura 4). Amb tot, l’artista dominant és Ramon Martí Alsina[DA13.1], amb una vintena d’olis que integren les dues temàtiques més valorades per Valentí: el paisatge i la figura. Entre les obres més destacades hi ha El ramat per la riera[DA14.1], un paisatge que el col·leccionista va adquirir de la Col·lecció Font i Sangrà i que, des del 1985, forma part del fons del Museu Nacional del Prado. Pel que fa a les figures, en són exemples Dona amb ventall de perfil, Al·legoria de les quatre estacions i La filla del pintor. Ramona Martí. Conclou aquest apartat, Joaquim Vayreda[DA15.1], precisament un dels deixebles de Martí Alsina, del qual Valentí va adquirir una vintena d’obres. Aquestes, en bona part, les podem observar ocupant pràcticament tot l’espai expositiu de la Sala Parés amb motiu de l’exposició de l’any 1933. Centrant-nos en l’àmbit de la figura, convé subratllar que Joan Valentí va tenir tendència a les obres amb influència parisenca, probablement per l’estima que sentia envers aquesta estètica. En són una bona mostra Escena de cafè concert (figura 5), de Ricard Canals, i tres elegants dames de Joan Cardona, de les quals es poden veure les fotografies al fons fotogràfic de Serra (Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fons Francesc Serra Dimas, topogràfics 24368, 24372 i 25584). Així mateix, de Xavier Gosé tenia Dama pentinant-se (c. 1903), que amb posterioritat ha estat present en importants exposicions de l’artista com «Xavier Gosé: el París de la belle époque (1876-1915)», celebrada a la Fundació MAPFRE el 1999, o «Xavier Gosé, 1876-1915. Il·lustrador de la modernitat», que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu d’Art Jaume Morera el 2015. Al llarg de la seva vida, Joan Valentí va viatjar sovint a París i no és estrany que volgués tenir a Barcelona obres que li evoquessin aquella ciutat. Més enllà de les figures ja esmentades, cal destacar Montmartre (figura 6), de Ramon Casas, que es conserva al Museu de la Garrotxa; Rue Lepic, de Joaquim Sunyer, i Tramvia de París, d’Eliseu Meifrèn, totes tres d’artistes coetanis al col·leccionista. En aquest sentit, un altre pintor contemporani de Valentí va ser Hermen Anglada Camarasa[DA16.1], del qual va posseir, entre d’altres, La gitana de les flors (c. 1907), que va passar després a la Colección Fundación Casa de Alba. A més, gràcies a la correspondència conservada, sabem que Anglada i Valentí mantenien una estreta amistat. Les cartes que es van intercanviar durant l’exili d’Anglada a Pougues-les-Eaux (França) mostren la proximitat i l’afecte entre tots dos. Amb referència a les adquisicions, podem considerar que Valentí les va fer tant directament als artistes com a través de les sales més destacades de la Barcelona de preguerra, com ara la Sala Parés, el Faianç Català, les Galeries Laietanes, la Sala Dalmau i La Pinacoteca. Aquests espais, que Valentí visitava habitualment, també formaven part de la seva activitat com a soci dels Amics dels Museus de Catalunya i del Cercle del Liceu. Durant les estades a Barcelona d’alguns artistes, com Néstor Martín-Fernández de la Torre i Carlos Vázquez Úbeda, Valentí va adquirir obres com Merceditas i Recolección de higos chumbos en Granada (Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fons Francesc Serra Dimas, topogràfics 12240-A i 12229-A). D’aquesta última tela se’n pot veure una altra versió [DA17.1]al Museu Nacional del Prado. Tot i que l’escultura no ocupa un lloc predominant dins la col·lecció, Valentí va reunir algunes peces d’escultors com Jaume Martrus, Pau Gargallo (figura 7) —probablement, fruit de les relacions establertes a través de la seva joieria— i Josep Llimona. En els darrers anys de la seva vida, Joan Valentí gairebé no feia noves adquisicions (només en casos molt puntuals). Després de la seva mort (1958), la col·lecció es va anar dispersant progressivament. Al llarg de les dècades següents, les obres es van vendre o es van repartir entre antiquaris, col·leccionistes i familiars, fins que, a finals del segle XX, el conjunt original es va dissoldre del tot. El negoci de la joieria, que va continuar el seu fill Jaume, es va mantenir en actiu fins al 1985. Valentí i Gallard Joan

Bibliografia

Arias Roldán, Ana. El encanto de las pequeñas cosas: valores escultóricos en joyería [en línia]. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2009. [Consulta: 11 juliol 2025].

Art [en línia]: Núm. extraordinari dedicat a Nonell [Barcelona] (1934). [Consulta: 11 juliol 2025].

Benet, Rafael. «La figura d’Isidre Nonell». Gaseta de les Arts [Barcelona], núm. 4 (desembre 1928), p. 14.

Callicó, Ferran. Callicó: pintures (reproducció en colors), dibuixos (reproducció en facsímil), retrats dibuixats (reproducció en facsímil), aiguaforts i litografies (originals en tiratge limitat). Barcelona: Llibreria Sintes, c. 1935.

Chillón Domínguez, María Concepción. El pintor Ramon Martí Alsina (1826-1894): Contrastos de la seva vida a partir d’una documentació inèdita, i proposta d’un primer catàleg [en línia]. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. [Consulta: 11 juliol 2025].

Cirici, Alexandre. El arte modernista catalán. Barcelona: Aymá, 1951.

Escala Romeu, Glòria. Nonell: Catàleg raonat de pintura. La Pobla de Claramunt: Edicions del Molí de Dalt, 2023.

Exposició de Primavera 1932: Saló de Montjuïc, Palau Nacional: Parc de Montjuïc, 22 maig - 3 juliol [en línia]. Barcelona: Junta Municipal d’Exposicions d’Art, 1932. [Consulta: 11 juliol 2025].

Fondevila, Mariàngels. «De l’art déco a l’avantguarda». A: Joies d’artista: Del Modernisme a l’avantguarda. Catàleg d’exposició. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2010.

Fontbona, Francesc (dir.). Repertori d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins a l’any 1938). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.

García Portugués, Esther. Mariano Andreu (1888-1976): Biografía y catálogo razonado: Pintura, dibujo, grabado, escultura, papiroflexia, diseños de decorados y vestuario. Barcelona: Ars Nostrum, 2019.

«Inventario del contenido del piso bajos (tienda) y entresuelo ocupado por don Juan Valentí Gallard en la casa señalada con el número 16 del Paseo de Gracia en la ciudad de Barcelona el día 29 de enero de 1939». A: Recuperación: relaciones de traslados e inventarios de objetos y documentos. 1939. [Document amb signatura ACA,CULTURA,133 (carpeta 133/09), conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)]

Jordà Lafont, Josep M. «La pinacoteca de Joan Valentí». La Humanitat [Barcelona], any 3, núm. 595 (8 octubre 1933).

Maragall, Joan Anton. Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975.

Ràfols, Josep F. Diccionario biográfico de artistas de Catalunya. Barcelona: Millà, 1951-1954.

Socias Palau, Jaume. Canals. Madrid: Espasa-Calpe, cop. 1976.

Valentí Gallard, Juan. Expediente de devolución de Juan Valentí Gallard. 14 i 28 abril 1941. [Document amb signatura SDPAN 143 / 113, conservat a l’Instituto del Patrimonio Cultural de España (Archivo de la Guerra. Servicio de Recuperación Artística)]

1 2 Joan Valentí i Gallard
314 Emili Cabot i Rovira va néixer a Barcelona, fill de Francesc Cabot (1818-1878) i de Rosa Rovira (1826-1914), al si d’una família d’argenters i orfebres que, procedents de Mataró, s’havien instal·lat a Barcelona el 1842 i es convertiren en uns dels joiers de capçalera de la burgesia. Emili Cabot va començar a col·leccionar quan era molt jove, alhora que s’encarregava, després de la mort del pare i amb els germans Francesc i Joaquim, del negoci familiar. Les seves capacitats per al dibuix i la seva sòlida formació artística el van convertir en el director artístic de la casa. Van sortir de les seves mans els dissenys de peces destacades, com el calze ofert al papa Pius IX el 1877. Emili Cabot va tenir un paper important en la formació dels museus barcelonins i en el creixement de les seves col·leccions, així com en la vida cultural de la ciutat. Fou membre de l’Asociación Artístico-arqueológica Barcelonesa i, també, va ocupar diversos càrrecs a la Junta de Museus, de la qual fou nomenat vocal, com a delegat de la Diputació de Barcelona, a proposta del seu amic Raimon Casellas[DA1.1]. Des d’aquesta institució, el seu treball va ser incansable: valoració d’objectes i de col·leccions que la Junta podia adquirir, com les de teixits de Francesc Miquel i Badia[DA2.1] o Josep Pascó[DA3.1][DA3.2], o l’organització d’exposicions i mostres artístiques. També va establir els criteris de restauració de les peces i va ser el responsable de la restauració i neteja d’un gran nombre d’obres. A més, va saber treure profit d’aquesta posició per fer augmentar la seva pròpia col·lecció. El seu domicili va ser el centre de la tertúlia de Can Cabot, que es reunia a la rotonda del seu apartament al número 120 del passeig de Gràcia, entre coixins confeccionats amb brocats medievals, taules dels primitius flamencs i el centelleig dels plats de reflex metàl·lic i davant de la vitrina amb el seu tresor més preat: els seus vidres catalans esmaltats (figura 1). Acudien a aquesta tertúlia, entre d’altres, Santiago Rusiñol[DA4.1], Ramon Casas, Miquel Utrillo[DA5.1], Oleguer Junyent[DA6.1], Josep Pascó, Josep Pijoan, Raimon Casellas o Joaquim Folch i Torres. Com a col·leccionista, a més dels vidres, els seus interessos van ser molt variats: objectes arqueològics, teixits i indumentària, pintura —art gòtic, primitius flamencs, Renaixement o els grans mestres com El Greco o Francisco de Goya—, escultura gòtica, mobiliari, ivoris, miniatures perses, esmalts i ceràmica —especialment, reflex metàl·lic, peces en verd i manganès de Paterna i ceràmica de Talavera de la Reina. La seva posició econòmica li va permetre aconseguir peces d’una gran qualitat en totes les seves àrees d’interès. No només es relacionà amb antiquaris de Barcelona, sinó que viatjà sovint a París, on adquirí obres d’antiquaris i participà en subhastes. També comprà i intercanvià peces amb altres col·leccionistes i amb la Junta de Museus. Com a col·leccionista, se’l va descriure com un negociador dur a l’hora d’obtenir el millor preu o d’aconseguir quedar-se la peça desitjada. En l’Exposició Universal de Barcelona (1888), es va mostrar la seva col·lecció de vidres: concretament, s’hi van presentar cinquanta peces. Cal destacar els vidres catalans dels segles XVI i XVII, un got esmaltat alemany del segle XVII i una selecció de vidres romans. Poc després, en l’Exposició d’Indumentària Retrospectiva del 1893, es va poder veure un conjunt de 31 teixits coptes de Cabot. Al cap de dos anys (1895), es va publicar una breu descripció del conjunt de la col·lecció al primer domicili de Cabot (al número 25 de l’avinguda del Portal de l’Àngel) a Barcelona en la mano. Guía de Barcelona y sus alrededores, amb el títol «Colecciones de D. Emilio Cabot. C. Puerta del Ángel 25. Notables ejemplares: ánforas y otros objetos de cerámica, vidrios y tejidos egipcios». El 1896 se sumaren a aquest nucli inicial les primeres notícies de la important col·lecció de pintura, que sembla que s’havia format en un període relativament curt. A l’Exposició de Pintures Històriques del Cercle de Sant Lluc, Cabot presentà una taula del segle XV i dues pintures atribuïdes a Goya, descrites com a «deliciosos grupitos de majas, chisperos y señorones, ligeramente esbozados». Una era, segurament, La misa de laparida o Misa en la cripta, actualment adjudicada a un seguidor de Goya i que, al seu moment, el crític d’art Feliu Elias va arribar a atribuir a Marià Fortuny quan es va subhastar a les Galeries Laietanes el 1930, després de la mort de Cabot. Havia pertangut al pintor Benet Mercadé. En aquell moment semblava que Cabot tenia diverses obres de Goya. Per exemple, el retrat Un cavaller català, identificat com a Anton Ravella i Ordóñez, oli que entre els anys 2018 i 2019 va sortir diverses vegades a subhasta a Barcelona, atribuït al pintor Francesc Rodríguez Pusat. També, l’oli Una petrimetra (no localitzat) i Retrat de la reina Maria Lluïsa (figura 2), que es va subhastar a Christie’s Londres l’any 1999, catalogat com del cercle de Goya i la procedència que s’hi indicava era «Emilio Cabot, 1910» (la xifra segurament fa referència a la participació d’aquest oli en l’exposició de retrats d’aquell any). A més, posseïa dues miniatures sobre ivori (també atribuïdes a Goya): La maja galanteda i Lectura de una carta. De les peces atribuïdes a Goya que Cabot posseïa, una sanguina titulada Otro modo de cazar a pie, que procedia de la col·lecció de Valentín Cardedera, és l’única que encara es considera obra de Goya. El 1899, Emili Cabot va comprar, procedent del convent dels dominics de Cervera, una de les peces més destacades de la seva col·lecció: el retaule Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants, de Pere Garcia de Benavarri[DA7.1]. Després de la mort de Cabot, el retaule va passar a mans del col·leccionista Pedro Fontana[DA8.1] i, per donació de la seva vídua, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC, núm. inv. 114749-000). En aquest mateix convent, va adquirir dues taules amb dues escenes cadascuna: en una, hi havia la Presentació al temple i, a la part inferior, el Baptisme de Crist, mentre que a l’altra hi havia la Pentecosta i, a la part inferior, la Dormició de la Verge, pertanyents totes dues al retaule de la Verge, de Jaume Huguet, procedent del monestir de Sixena. Cabot donà aquestes taules al Museu de Barcelona quan la Junta de Museus va adquirir la resta del retaule el 1918 (MNAC, núm. inv. 015916-CJT). També el 1899 va morir Miquel i Badia. Aleshores, Cabot va comprar a la seva vídua els vidres catalans dels segles XV al XVIII; la taula Sant Jordi i la princesa, que en aquell moment era atribuïda a Jaume Huguet (MNAC, núm. inv. 015868-000), i altres peces, com una caixa de roure del segle XVII. La col·lecció de Cabot va ser àmpliament descrita el 6 de juliol de 1900 per Antoni García Llansó, quan encara era al seu antic domicili del Portal de l’Àngel (en aquell moment anomenat avinguda Fivaller). Pel que fa als vidres, en el text s’assenyalava la importància de la col·lecció (especialment, pels vidres esmaltats catalans) i s’indicava que els exemplars més importants provenien de la col·lecció de Miquel i Badia. Això no obstant, la pintura era la disciplina que més havia augmentat la nòmina d’autors: Anthonis Mor, amb un retrat de Joan d’Àustria; d’El Greco, un sant Pere; dels primitius flamencs, una taula amb una representació de la Sagrada Família atribuïda a Gerard David, i un estudi de caps de Diego de Velázquez. Finalment, s’esmentava obra de dos autors contemporanis: Marià Fortuny i Arcadi Mas i Fontdevila. Quant a l’escultura, en destacava una Pietat, obra castellana del segle XVI. Respecte a la ceràmica, al costat de les peces arqueològiques romanes, per primera vegada se citava la pisa de reflex metàl·lic, així com rajoles a l’aresta, possiblement sevillanes. En relació amb el mobiliari, es parlava de caixes, arquimeses i escriptoris, entre els quals en destacava un del segle XVII amb marqueteria (o del pinyonet) que tenia la signatura «Jacobus Vallés, arquitectus faciebat. Barcinone, 1552». D’altra banda, pel que fa als teixits, García Llansó afegia a les peces coptes una túnica conservada íntegrament. Dels teixits coptes, una quinzena van ingressar al Centre de Documentació i Museu Tèxtil (CDMT), de Terrassa, després de passar per les col·leccions d’Ignasi Abadal[DA9.1][DA10.1] i de Josep Biosca. Pel que fa a la túnica, sembla que va ser adquirida per la Junta de Museus el 1922. L’autor també esmentava teixits hispanoàrabs i brocats dels segles XV i XVI. Sabem que va posseir diversos fragments de l’alba de l’abat Biure, del segle XIII: d’aquests un el va vendre a la Junta de Museus el 1919 (Museu del Disseny, inv. 28.212), i el 1922, va intercanviar dos fragments més amb la Junta (Museu del Disseny, inv. 28.214) a canvi de dos teixits (un d’hispanoàrab, i l’altre, venecià) dels quals el museu tenia mostres duplicades. En aquell període, Cabot va aconseguir una nova escultura (potser la més important de les que va arribar a tenir): un Sant Miquel del segle XV signat per Pedro Millán. L’escultura procedia del convent de Santa Florentina a Écija (Sevilla), d’on havia passat a les riques col·leccions de José de Irureta Goyena, de Sevilla, qui, per problemes econòmics, es desprengué del Sant Miquel a principis de l’any 1900. La posà a la venda a l’establiment de Stanislas Baron de París, on la degué adquirir Cabot, que la tingué en la seva possessió fins que va morir o poc abans. Des del 1927, l’escultura va pertànyer a una col·lecció nord-americana i es va subhastar a Sotheby’s Londres el 1943, on va ser adquirida pel National Art-Collections Fund, que aquell mateix any la va donar al Victoria & Albert Museum, on es conserva identificada com un Sant Jordi (ref. A.6-1943; figura 3). D’altra banda, el 1902, Emili Cabot es feu amb part de la col·lecció de vidres antics d’Alexandre de Riquer[DA11.1]. S’observa, doncs, que, a finals de segle, la col·lecció de Cabot va fer un salt quantitatiu i qualitatiu important. El 1902, la col·lecció de Cabot es va mostrar a l’Exposició d’Art Antic, a l’anomenat Gabinet Cabot (figura 4), un espai exclusivament dedicat a la seva col·lecció, on es va poder veure una selecció de les seves millors possessions. Així, s’exposaren seixanta vidres —entre ells, els esmaltats catalans—, vint fragments de teixits coptes, divuit pintures —taules flamenques, italianes, d’escola espanyola, el Sant Jordi i la princesa i el díptic Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants—; escultures com el Sant Miquel (posteriorment, Sant Jordi) de Pedro Millán o un alabastre d’escola sevillana que representava la Santa Faç i que, a la seva mort, va passar a mans d’Oleguer Junyent. Finalment, hi exposà mobles com l’escriptori del pinyonet signat per Jacobus Vallés. El 1905 inaugurà l’anomenat Museu Cabot, una zona de la seva nova residència, al número 120 del passeig de Gràcia, dedicada a l’exhibició de peces, que, d’altra banda, estaven repartides per tot l’habitatge (és a dir, fora de la zona dedicada exclusivament a museu). D’altra banda, en els anys posteriors es produeixen, amb la Junta de Museus, diversos «cambalatges», tal com són anomenats en les actes de la Junta, que marcarien el llegat de Cabot als museus de Barcelona. Sabem que, amb anterioritat al 1923, Cabot ja havia fet testament i deixat als museus de la ciutat la seva col·lecció de vidres, perquè era conscient de la importància que tenia. Però l’any 1923, poc abans de morir, va sortir a subhasta un vidre esmaltat català a l’Hôtel Drouot de París. Es tractava d’un gerro que provenia de la col·lecció de Miquel i Badia (Museu del Disseny, núm. inv. MADB-23287) i que Cabot no havia pogut comprar el 1899. Cabot no va poder acudir a la subhasta de París del 1923, perquè l’operaven d’una úlcera a Barcelona en aquelles mateixes dates. El lot enter de peces de vidre va ser venut a col·leccionistes arribats de Barcelona, tot menys el preuat vidre esmaltat, que va anar a parar a mans de Paul Tachard[DA12.1], un antiquari francès establert a Barcelona. Tachard el va oferir a la Junta de Museus per 20.000 pessetes (figura 5). En aquell moment, la Junta no tenia fons, però Cabot els va proposar la solució següent: ell donava a la Junta de Museus el seu retaule Sant Jordi i la princesa (en aquell moment, atribuït encara a Jaume Huguet) a canvi del vidre i de 10.000 pessetes (la Junta de Museus hi va afegir un grup de teixits, que tenia duplicats —entre aquestes mostres, una era del teixit de les girafes, del segle XIII—, per compensar l’elevada diferència de preu entre el vidre i la taula) i, quan morís, Cabot es comprometia a donar la seva col·lecció de vidres al Museu de Barcelona. Així, a la seva mort, Emili Cabot va donar en dipòsit la seva col·lecció de vidres als museus barcelonins. Ho feu, però, amb certes condicions: havia de ser retolada en català, no es podria fragmentar mai i la Junta de Museus l’havia d’assegurar convenientment i comprometre’s a restituir les peces perdudes (o la totalitat de la col·lecció) en cas d’incendis, explosions o revolucions. A més, es comprometia a editar-ne el catàleg. Juntament amb els vidres, Cabot va llegar a la Junta, en plena propietat, el tríptic flamenc Baptisme de Crist (figura 6), procedent d’una capella de l’església de Sant Miquel de Segòvia, que actualment s’atribueix al Mestre de Frankfurt i es conserva al MNAC (núm. inv. 015914-CJT). A més, Cabot donava a la Junta la prioritat d’escollir i valorar econòmicament, per a la seva compra, les peces de la seva col·lecció que considerés, sense que això signifiqués cap dret. Una comissió de la Junta va visitar el domicili de Cabot i va elaborar una llista de les peces que seria desitjable que entressin al museu. La llista confeccionada incloïa taules flamenques, així com llenços atribuïts a Miquel Àngel, Albrecht Dürer, Peter Paulus Rubens, Fra Angelico i Anthonis Mor, així com el díptic Mare de Déu Apocalíptica i sant Vicenç Ferrer amb dos donants i dues obres de Goya (la sanguina amb una escena de caça i el retrat de la reina Maria Lluïsa). Quant a mobles, es van limitar a l’escriptori amb decoració del pinyonet. De la ceràmica es van interessar per l’obra de Manises (plats, gerros, pots de farmàcia) i, també, per un aiguamans en forma de lleó i decorat en verd i manganès de Terol, tot dels segles XIV-XVI. Completaven la llista un total de vuit teixits hispanoàrabs i, finalment, una talla flamenca que representava un descendiment de la creu. El fet que en aquesta llista no hi hagi peces importants, com els teixits coptes o l’escultura de Pedro Millán, pot indicar que ja no eren a la col·lecció de Cabot. Però, per manca de recursos de la Junta, la compra mai no es va arribar a plantejar als hereus. Més polèmica va ser l’exigència d’una assegurança per a la col·lecció. L’origen de la clàusula potser es deu a l’explosió de gas que va ocórrer el 26 de gener de 1904 als baixos de la finca del Portal de l’Àngel, on encara residia Cabot. A més dels empleats de l’establiment que van resultar ferits amb cremades greus, la notícia assenyala que la col·lecció de vidres de Cabot, que residia amb la seva mare al segon pis, no va resultar danyada. L’incompliment d’aquestes clàusules per part de la Junta va fer que els hereus de Cabot iniciessin el 1946 un litigi per recuperar la col·lecció de vidres. El conflicte es va solucionar quan Joaquim Cabot va cedir els drets de litigi per la demanda interposada a Luis Figueras-Dotti, el seu nebot polític, que va renunciar a la via judicial i va cedir la plena propietat de la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona el 1948, motiu pel qual Figueras-Dotti va rebre la Medalla d’Or de la ciutat. La col·lecció conservada al Museu del Disseny de Barcelona consta d’unes 318 peces. Conté vidres romans i egipcis, una important col·lecció de vidre europeu dels segles XVI al XIX i un petit —però exclusiu— grup de peces esmaltades de procedència catalana. Tradicionalment, aquests darreres havien estat considerades venecianes i només va ser a partir del 1879, amb els estudis del baró de Davillier i de Juan Riaño i, posteriorment, amb els estudis i la tasca didàctica de Cabot, que les peces van ser catalogades com a catalanes i que se’n va determinar el marc cronològic de la seva producció. A més de les obres esmentades, hi ha altres peces procedents de l’antiga col·lecció de Cabot en importants museus i col·leccions privades. Per exemple: un mosaic procedent d’Itàlica que el 1922 va donar a la Junta de Museus es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC); una imatge de santa Rosalia de Bernardo Strozzi (Arxiu Mas, C-41148) és, amb tota seguretat, la Sainte couronnée de roses del Museu de Belles Arts de Caen (inv. 64.11; figura 7), i una part de la ceràmica de reflex metàl·lic de Cabot, que va passar a mans de Celestí Dupond[DA13.1] i Oleguer Junyent, es conservava fins al 2021 a la col·lecció de Rudolf Gerstenmaier, de Madrid. Cabot i Rovira Emili

Bibliografia

Canut, M. Àngels. «La nissaga de joiers Cabot». Serra d’Or, núm. 539 (novembre 2004), p. 38-39.

Carbonell, Sílvia. El col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya. Segles xviii-xx [en línia]. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. [Consulta: 26 gener 2026].

Casellas, Raimon. «Los tejidos egipcio-cristianos en la Exposición de Indumentaria Retrospectiva I». La Vanguardia (7 juliol 1893), p. 4.

Casellas, Raimon. «Círcol de Sant Lluch. Exposición de pinturas históricas». La Vanguardia (16 gener 1896), p. 4.

Casellas, Raimon. «La Virgen María y San Vicente Ferrer, propiedad de D. Emilio Cabot». Hispania, núm. 10 (1899), p. 109-110.

«El museo Cabot». La Vanguardia (2 maig 1905), p. 5.

Folch i Torres, Joaquim. «El senyor Emili Cabot és mort». La Veu de Catalunya (28 febrer 1924), p. 4.

Folch i Torres, Joaquim. «El “Llegat Emili Cabot” al Museu de Barcelona». Gaseta de les Arts (15 maig 1924), p. 4-6.

Folch i Torres, Joaquim. «El retaule de Sant Jordi de Jaume Huguet, al Museu de la Ciutadella». Gaseta de les Arts (15 juny 1924), p. 1-3.

Folch i Torres, Joaquim. «El llegat d’Emili Cabot». A: Institut d’Estudis Catalans. Anuari Institut d’Estudis Catalans: mcmxxi-xxvi [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1931, p. 196-200. [Consulta: 26 gener 2026].

Folch i Torres, Joaquim. «San Jorge. Patrón de Cataluña pintado por Jaume Huguet». Destino, núm. 924 (23 abril 1955), p. 6-7.

Fuente, Vicente de la. «Emili Cabot i Rovira: joier i col·leccionista». Serra d’Or, núm. 614 (febrer 2011), p. 41-45.

García Llansó, Antoni. «La colección de don Emilio Cabot I». La Vanguardia (6 juliol 1900), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de don Emilio Cabot II». La Vanguardia (11 juliol 1900), p. 4.

García Llansó, Antoni. «La colección de D. Emilio Cabot». La Ilustración Artística, núm. 1232 (7 agost 1905), p. 518-519.

Gener, Pompeu. «Exposición Universal de Barcelona. Palacio de Bellas Artes. Vidrios». La Vanguardia (9 octubre 1888), p. 1.

Hispania, núm. 31 (30 maig 1900).

Müller, Ulrike. «The reception of Late Gothic Spanish sculpture around 1900: A case study of collectors’ archives as a tool for art-market research». Getty Research Journal [en línia], núm. 18 (2023), p. 83-106. [Consulta: 26 gener 2026].

Naya, Carolina; Ramiro, Elisa. Colección Hans Rudolf Gerstenmaier: Artes decorativas en la colección Gerstenmaier. Madrid: RG/Willing Press, 2018.

Fundación Goya en Aragón. «Otro modo de cazar a pie (dibujo preparatorio)». A: Fundación Goya en Aragón [en línia]. Saragossa: Fundación Goya en Aragón, s. d. [Consulta: 26 gener 2026].

Roca, José. Barcelona en la mano: Guía de Barcelona y sus alrededores. Barcelona: Enrique López, 1895.

Tachard, Paul. «Els vidres catalans de la col·lecció Cabot al museu de Barcelona». Anuari del Foment de les Arts Decoratives, any v (1923).

Utrillo, Miguel. «Art usual. Sobres d’una estatua den Millán». Pèl & Ploma, núm. 56 (15 juliol 1900), p. 8-9.

Utrillo, Miquel. «La tertulia de Can Cabot». La Veu de Catalunya, núm. 4136 (10 novembre 1910, ed. matí), p. 5.

1 2 Emili Cabot i Rovira
268 Josep Barbey i Prats va néixer a Barcelona l’any 1894 fruit del matrimoni entre Juli Barbey Poinsard i Francisca Prats Vila. El seu pare, profundament implicat en els sectors industrials i financers de la ciutat, fou president del Consell d’Administració de La Azucarera del Jalón, SA durant els anys 1910 i 1911, així com de la Compañía de Industrias Agrícolas, SA; aquestes dues empreses es van fusionar i, en la nova entitat, va desenvolupar el mateix càrrec del 1911 al 1913 i, a més, en va ser membre del Consell d’Administració fins al 1922, any del seu traspàs. L’empresa, fundada per Jaume Carner i Romeu, Antoni Constansó i Constansó i Josep Suñol i Casanovas, que en fou el promotor i principal executiu, estava centrada en la producció de sucre provinent de la remolatxa, la producció de pinsos i la destil·lació d’alcohol, i es va consolidar com una de les principals empreses sucreres d’Espanya. Juli Barbey, també fou director del Banco de Préstamos y Descuentos, banc auxiliar del Banc de Barcelona, i va destacar com a membre de l’Asociación del Mercado Libre de Valores de Barcelona, on va exercir els càrrecs de vicepresident de la Junta Directiva (1915-1917) i conseller del Consell de Govern (1919-1921). Al llarg de la seva vida, Josep Barbey, va residir entre els barris del Raval i la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Durant la seva infantesa, juntament amb els seus pares i les seves germanes (Maria Àngels, Lluïsa i Pilar), va viure en un pis del número 16 del carrer de Barberà (posteriorment, carrer del Marquès de Barberà); més tard, residí al número 21 de la plaça de Catalunya i, finalment, al número 1 del carrer de la Comtessa de Sobradiel. Cap a l’any 1920, la família es va traslladar definitivament a un pis del número 20 de la ronda de la Universitat, on després Barbey va viure amb la seva esposa Trinitat Soler Julià (1897-1993) i els seus quatre fills, Juli (1919-1973), Raimon (1922-1960), Rosa (1927-1978) i Eugènia (1937-1996). Pel que fa a la formació, Josep Barbey va estudiar la llicenciatura en dret entre els anys 1911 i 1913, a la Universitat de Deusto (Bilbao) —aleshores anomenada Colegio de Estudios Superiores de Deusto—, i la va finalitzar a la Universidad Literaria de Barcelona. Des del 1916 i fins al 1945, va estar adherit al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, on va exercir com a advocat a títol particular, encara que, com veurem a continuació, el seu compromís polític i social amb el republicanisme català el va portar a ocupar diversos càrrecs institucionals, tant de caràcter públic com privat, i a relacionar-se amb nombroses persones il·lustres del seu context. Va ser passant del poeta i polític Jaume Bofill i Mates (1878-1933), amb qui va coincidir com a militant de la Lliga Regionalista, partit pel qual Barbey fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions municipals de l’any 1920. En aquest sentit, és interessant esmentar que va presidir la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, que era l’organisme coordinador dels àmbits d’educació i cultura de la ciutat i que s’encarregava des de la construcció d’escoles fins a la gestió de biblioteques, exposicions, arxius i publicacions. Durant aquest període, Barbey va ocupar el càrrec de cap de Secretaria i Informació de l’Institut d’Orientació Professional, organisme d’orientació professional i anàlisi del mercat laboral creat per la Diputació de Barcelona i la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Igualment, va ser nomenat tresorer de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, presidida per Lluís Nicolau d’Olwer, que també era membre d’Acció Catalana, partit escindit de la Lliga Regionalista. Aleshores, Acció Catalana havia adquirit el diari La Publicidad i l’havia catalanitzat amb el títol de La Publicitat; en aquest diari, Barbey va dirigir la plana d’economia i finances, que va esdevenir de gran interès. Amb l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera, Barbey va ser desterrat a Barbastre, encara que mantingué alguns vincles amb Barcelona. De fet, entre el 1924 i el 1936, fou membre del Consell d’Administració de la Compañía de Industrias Agrícolas, SA com a continuació de la tasca del seu pare. Durant l’any 1931, en proclamar-se la Segona República, Lluís Nicolau d’Olwer va esdevenir ministre d’Economia del Govern de la República espanyola i va escollir-lo per formar part del seu equip, juntament amb Ferran Cuito i Canals i Manuel Reventós i Bordoy, als quals s’anomenava «los cuatro de infanteria» del Ministeri d’Economia. La seva feina al Ministeri, tasca que dugué a terme durant un any, seria la darrera participació en matèria política de Barbey, que l’any 1933 es donà de baixa a Acció Catalana (aleshores denominat Partit Catalanista Republicà). Entre els anys 1932 i 1934, Josep Barbey va exercir de redactor del Diari Mercantil, publicació periòdica de Barcelona en català, que es dedicava essencialment al comerç i les finances. Pel que fa a la seva col·laboració amb entitats culturals, el 1914 va ingressar a l’Ateneu Barcelonès en qualitat de soci resident, inscrit a la Secció de Ciències Morals i Polítiques, i en fou un membre actiu fins al 1945. Al costat de Pere Corominas, Josep Maria de Sagarra, Pere Rahola, Rossend Llatas, Josep Matons, Carles Pi i Sunyer, Raimon Noguera, Quim Borralleras, Joan Cortès i Just Cabot, entre d’altres, va formar part de la Penya de l’Ateneu Barcelonès (o Penya Borralleras). A l’Ateneu, Barbey va ocupar diversos càrrecs, com el de vicepresident (1920), el de vocal de la Junta Directiva (1918 i 1934-1935) i el de comptador (1936). En aquest aspecte, cal tenir present que va figurar com a protector d’Edicions La Mirada, de Sabadell, una editorial fundada l’any 1924 per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols, tots ells pertanyents al grup d’intel·lectuals La Colla de Sabadell (o grup de La Mirada). Fruit d’aquesta col·laboració va adquirir nombrosos exemplars de llibres dedicats pels diferents autors que treballaven per a aquesta editorial, com Josep Carner, Carles Riba i Joan Salvat-Papasseit. A principis del segle XX, la família Barbey va començar a estiuejar a la Garriga. Primer s’allotjaven en una casa anomenada Villa Eulàlia i, cap al 1910, Juli Barbey va adquirir uns terrenys del municipi amb la intenció de fer-hi construir la casa familiar, que, més endavant, va encarregar a l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol. La Casa Barbey, situada al número 5 del Passeig, és un dels quatre edificis aïllats que conformen l’espai denominat Illa Raspall, juntament amb els coneguts com la Bombonera, la Torre Iris i la Casa Barraquer. La finca que ara ens ocupa és considerada l’obra més important del període modernista de l’arquitecte, tant per la seva arquitectura com pels elements decoratius que conté. Bona part de la documentació del projecte arquitectònic es troba a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (hi destaca un gruix considerable de fotografies de l’exterior de l’edifici; SC 50/12: 52 fotografies). D’aquestes, tretze van ser fetes per l’estudi fotogràfic d’Oriol Maspons i Julio Ubiña amb motiu de la publicació que Oriol Bohigas va fer a Cuadernos de Arquitectura l’any 1961. L’article, dedicat a la trajectòria professional de Manuel J. Raspall, fa una breu referència a la Casa Barbey i n’esmenta, a més a més, alguns elements ornamentals destacables, com les pintures del menjador, que són obra de Josep Triadó i Mayol, i el plafó decoratiu de la façana de ponent, que representa sant Jordi i que també va dibuixar Triadó, tot i que el va construir el ceramista Lluís Bru i Salelles. En termes generals, l’interior de la casa compta amb un magnífic vestíbul, diverses xemeneies i plafons ceràmics. A l’exterior, dominat per un magnífic jardí, hi ha elements decoratius com un sortidor, plafons ceràmics i jardineres artístiques. Ara bé, la presència d’artistes del moment no es limita únicament a Triadó i Bru, el discurs decoratiu, que recull diferents símbols que volen recuperar la història de Catalunya, va comptar amb els tallers de vitralls modernistes de Buxeres i Codorniu, així com la firma Rigalt, Granell & Cía. Finalment, convé mencionar que, per a la decoració dels espais, Juli Barbey va adquirir obres en importants galeries d’art del moment, com la Casa Renart, les Galeries Dalmau, el Faianç Català i les Galeries Laietanes. D’aquesta manera, Barbey va seleccionar una rellevant col·lecció de vidres antics; peces dels pintors Enric Galwey, Arcadi Mas i Fondevila i Laureà Barrau; mobiliari de Gaspar Homar, i ceràmica de Josep Aragay i Blanchar, entre d’altres (figura 1). L’esclat de la Guerra Civil, el mes de juliol de 1936, el va sorprendre a la casa de la Garriga, on estava estiuejant amb la família. Tant en aquesta com en la de Barcelona li van ser practicats nombrosos registres. Durant uns mesos, Josep Barbey es va amagar a casa de diferents amics fins que el març del 1937 es va traslladar a Banyoles, on, pel fet de ser advocat, se li va oferir el càrrec suplent de la Secretaria Municipal de Banyoles. Gràcies a aquesta feina va poder subsistir, ja que havia perdut tots els diners. Després de la guerra va viure sis anys a Banyoles, on continuava exercint d’advocat, malgrat que, ateses les circumstàncies de l’època, en cap moment va desenvolupar-hi la seva faceta de col·leccionista. Un dels primers contactes de Barbey amb l’àmbit artístic pròpiament dit va ser la seva incorporació al comitè directiu de l’Associació d’Amics de les Arts, al costat de Magí P. Sandiumenge, Francesc Pujols, Josep Maria Albiñana, Ramon Pella, Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra i Estanislau Duran i Reynals, membres provinents de la Penya de l’Ateneu Barcelonès. L’associació es va constituir el març del 1918 amb la seu social a les Galeries Laietanes de Barcelona. Entre els objectius principals de l’entitat hi havia estimular els estaments oficials perquè donessin suport a les belles arts, protegir els artistes i bastir amb adquisicions el fons d’un futur museu nacional d’art modern. Alguns dels artistes membres de Les Arts i els Artistes, l’Agrupació Courbet, l’Associació Artística i Literària i el Cercle Artístic de Sant Lluc van participar en el Primer Saló de Tardor de l’Associació d’Amics de les Arts, inaugurat el 7 de desembre de 1918 a les Galeries Laietanes. El seu comitè d’honor estava presidit per dames de l’alta burgesia catalana i entre els socis honoraris hi havia Hermen Anglada Camarasa, Ricard Canals, Josep Clarà, Josep Llimona, Isabel Llorach, Pau Picasso, Lluís Plandiura, Joaquim Mir, Josep Sala, Josep Maria Sert i Joaquim Sunyer. Convé destacar que Cala Forn (1917), de Joaquim Sunyer, va ser la primera obra adquirida per l’associació amb l’objectiu d’exposar-la al Museu d’Art Modern de Barcelona. El Segon Saló de Tardor es va inaugurar el mes de desembre del 1920 a les Galeries Laietanes amb la intenció de promoure i protegir l’art modern català. S’hi van afegir els artistes que provenien del Saló dels Evolucionistes, l’associació Nou Ambient i els Independents. Durant la celebració del saló, el museu va adquirir l’obra titulada Roses (1920), del pintor Domènec Carles. El Tercer Saló, que va ser el darrer, es va celebrar el mes de gener del 1922 i hi va destacar especialment la presència de l’obra de la pintora russa Olga Sacharoff i del seu espòs, el fotògraf i pintor anglès Otto Lloyd. Durant el seu mandat com a regidor electe de l’Ajuntament de Barcelona, Barbey va assumir el càrrec de vocal de la Junta de Museus. Amb el temps, la seva influència va augmentar i va ser nomenat president i tresorer de la Comissió d’Art Contemporani de la Junta, càrrecs que va ostentar fins al 1923. Cal destacar el paper fonamental de Barbey en la política d’adquisicions de l’entitat. Sota la seva gestió econòmica, aquesta va aconseguir adquirir la cèlebre obra La vicaria (1870), de Marià Fortuny, mitjançant donatius particulars i subscripció pública; aquesta compra es va produir el maig del 1922. No obstant això, va ser gràcies a la mediació de Josep Barbey i de Ricard Canals, vocals de la Junta de Museus, que la reconeguda obra Arlequí (1917), de Pablo Picasso, que havia participat en l’exposició d’art celebrada a Barcelona el 1919 i que l’artista malagueny havia regalat a la ciutat, va ser oficialment incorporada al Museu de Belles Arts el mes de novembre del 1921. Al mateix temps, durant els anys 1920 i 1921, va exercir com a regidor i tresorer de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona. Durant aquest període, va contribuir a l’organització de l’exposició d’art català de Lisboa del 1921, juntament amb Josep Pla, Joan Estelrich, Feliu Elias i altres col·laboradors. A més, el 1922 va ser elegit tinent d’alcalde i també va ostentar la presidència de la mostra catalana que va viatjar a Amsterdam i va assumir la màxima responsabilitat econòmica de la Junta d’Exposicions. Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Barbey va presentar la dimissió de les seves funcions com a tresorer de la Junta de Museus. Tal com hem vist, el seu pare, Juli Barbey, va estar relacionat amb l’àmbit del col·leccionisme i va ser un client destacat d’importants galeries d’art, com la de Joan Baptista Parés del carrer de Petritxol. D’aquesta manera, Josep Barbey va heretar el gust i la passió col·leccionista del seu pare, així com algunes de les seves obres de pintura vuitcentista. Durant la dècada dels anys vint, Josep Barbey va ser un assidu client de la botiga d’antiguitats i sala de subhastes El Camarín, situada al número 7 del carrer de la Corríbia, al capdavant de la qual es trobaven el marxant de quadres Generòs Añès i el seu soci, Josep Maria Jordà. Se sap que, el 22 de desembre de 1927, Barbey hi va adquirir un dibuix de Pablo Picasso per 200 pessetes. També va fer adquisicions a les Galeries Dalmau, que eren propietat del marxant Josep Dalmau i Rafel i que inicialment es trobaven al número 18 del carrer de la Portaferrissa i, posteriorment i fins al tancament (1930), al passeig de Gràcia. Així mateix, va ser client de les Galeries Laietanes, ubicades al número 613 de la Gran Via de les Corts Catalanes, i de la sala d’exposicions La Pinacoteca, fundada pel col·leccionista Gaspar Esmatjes, localitzada al número 644 de la Gran Via de les Corts Catalanes (fins al 1928, any en què es traslladà al número 34 del passeig de Gràcia) i dirigida per Higini Garcia, home de confiança d’Esmatjes. Igualment, entre els anys 1925 i 1935, va adquirir una notable quantitat de pintura i escultura catalana moderna a la Sala Parés, que era propietat de Joan Anton Maragall i Noble, de qui va ser el primer client i un dels col·leccionistes més destacats de la galeria. De fet, durant el mes de desembre del 1928, La Nova Revista, sota la direcció de Josep Maria Junoy, va organitzar una exposició a la Sala Parés, en la qual es van presentar una selecció de dotze obres dels artistes Ricard Canals, Domènec Carles, Enric Casanovas, Joan Colom, Josep Dunyach, Feliu Elias, Marian Espinal, Enric Galwey, Josep Llimona, Joaquim Mir, Iu Pascual i Joaquim Sunyer. Aquesta mostra va comptar amb la col·laboració dels col·leccionistes Fernando Benet i Josep Barbey, que fou l’encarregat de pronunciar el discurs inaugural del I Saló de la Nova Revista; el discurs se centrà en l’orientació artística del col·leccionista i el valor del mercat de l’art. De la mateixa manera, l’Exposició Homenatge a Ricard Canals, patrocinada per Lluís Plandiura, un dels principals col·leccionistes i mecenes del pintor, va tenir lloc a la Sala Parés des del 25 de febrer fins al 10 de març de 1933 i va comptar amb tres obres molt destacades de la col·lecció de Barbey: Cafè concert (c. 1903; figura 2), Cigarreras i Retrat de la Srta. Barbey. A més, l’any 1935, va participar amb obres de la seva col·lecció en la primera exposició individual de pintures de l’artista Alfred Sisquella. Aquesta mostra es va celebrar a la galeria de Joan Anton Maragall i va rebre una gran acollida tant per part del públic com de la crítica. L’inici de la seva col·lecció artística es remunta a l’any 1918, quan, com a membre de l’Associació d’Amics de les Arts, va establir contacte amb el cercle d’artistes catalans més moderns, com els Evolucionistes, els joves creadors integrants de l’Agrupació Courbet, el grup artístic Nou Ambient, els Independents, així com membres de Les Arts i els Artistes, l’Associació Artística i Literària i el Cercle Artístic de Sant Lluc. D’aquesta manera, a través d’aquesta interacció, la Col·lecció Barbey va reunir al voltant de tres-centes obres entre pintura, gravats, dibuixos i una dotzena d’escultures. Tanmateix, a la Col·lecció Barbey també hi havia obres de pintors vuitcentistes catalans com Simó Gómez, Benet Mercadé, Lluís Rigalt i Ramon Martí Alsina, amb obres destacades com La migdiada (c. 1884) i La nineta (c. 1865-1867). La pintura de l’anomenada escola d’Olot s’hi trobava molt ben representada, amb obres de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boada i el seu grup d’amics artistes noucentistes, com Iu Pascual, Enric Galwey, Domènec Carles i Marià Llavanera. També cal subratllar que Josep Barbey va ser un important col·leccionista de l’obra d’Isidre Nonell, de qui va aplegar un total de 21 pintures i diversos dibuixos. De les generacions modernista i postmodernista tenia obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir. No podem oblidar tampoc la presència de Ricard Canals, amb qui tenia una forta amistat. També incorporà peces de Marià Fortuny, Joan Roig i Soler i Darío de Regoyos. A més, els pintors noucentistes estaven molt ben representats en la seva col·lecció, amb obres destacades de Joaquim Sunyer, Xavier Nogués, Feliu Elias i artistes coetanis com Jaume Mercadé i Josep Obiols. Bona part de la Col·lecció Barbey es va construir amb l’assessorament de la Sala Parés, lloc on comprava obra habitualment. Entre els artistes de la galeria presents a la seva col·lecció cal destacar Josep Mompou —amb quatre pintures—, Joan Serra i Manuel Humbert —amb deu obres cadascun— i Marià Llavanera —amb vuit. Un dels pintors més ben representats —més d’una trentena d’obres— va ser Alfred Sisquella. Entre els artistes més joves destaquen els pintors Francesc Domingo, Emili Grau Sala, Rafael Benet, Josep de Togores, Ramon de Capmany, Pere Créixams i Pere Pruna, així com els escultors Joan Rebull, Enric Casanovas, Pau Gargallo, Manolo Hugué, Josep Dunyach i Martí Llauradó. Pel que fa a l’art contemporani, la col·lecció va atresorar una obra de Salvador Dalí, titulada Figura en una taula (1925), que Barbey va adquirir a les Galeries Dalmau el mes de novembre del 1925 en ocasió de la primera exposició individual de l’artista. A més a més, convé subratllar que Josep Barbey va aplegar una interessant col·lecció de dibuixos i pintures de Pablo Picasso, els quals van entrar al mercat de l’art internacional després de la seva mort. Aquest és el cas de l’obra El picador (1900; figura 3), que va ser exhibida a la III Biennal Hispanoamericana d’Art, del 1955, que esdevingué el gran aparador de l’obra picassiana d’aquella època. Aquesta peça va ser adquirida pel conegut marxant d’art de Nova York Justin K. Thannhauser, qui la va regalar a la seva esposa, Hilda. Després del seu traspàs, va formar part de la donació de la col·lecció Thannhauser al Museu Solomon R. Guggenheim, de Nova York, el 1991. També cal esmentar el Cafè concert del Paral·lel (c. 1900-1901), que es conserva al Museu Picasso de París, així com la pintura sobre paper Infants al jardí de Luxemburg (1900), exposada a la famosa Exposition de Peintures, Pastels et Dessins par MM. Girieud, Launay, Picasso et Pichot, a la Galerie Berthe Weill de París l’any 1902. Aquesta obra va ser posada a la venda en reconegudes cases de subhastes internacionals, com Sotheby’s i Christie’s, on la va adquirir un col·leccionista privat. Una de les exposicions més rellevants per donar a conèixer la col·lecció artística de Barbey es va inaugurar el 27 de setembre de 1930 a la Sala Parés, amb el títol Exposició d’Obres de la Col·lecció Barbey. La galeria va seleccionar un total de seixanta pintures i sis escultures dels artistes Martí Alsina, Nonell, Vayreda, Regoyos, Gimeno, Llavanera, Gómez, Benet, Casas, Capmany, Colom, Humbert, Llimona, Mompou, Sunyer, Sisquella, Pruna, Picasso i Pidelaserra. En el camp de l’escultura, van destacar les contribucions de Pau Gargallo, Manolo Hugué, Joan Rebull, Enric Casanovas, Josep Dunyach i Martí Llauradó. La mostra va rebre la visita d’un públic molt nombrós i va tenir un gran ressò a la premsa. El 1952, set anys després de la mort de Josep Barbey, la seva col·lecció va ser temporalment dipositada, per voluntat expressa de la seva família, al Palau Nacional de Montjuïc de Barcelona. Durant aquest dipòsit, algunes de les obres d’Isidre Nonell es van mostrar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, del 1952. Al mateix temps, gràcies a l’interès i la col·laboració de la vídua i els fills del col·leccionista, es va organitzar l’Exposición de Cien Pinturas Pertenecientes a la Colección Barbey, que es va celebrar del 25 d’octubre al 14 de novembre de 1952 a les Galerías San Jorge, del número 63 del passeig de Gràcia. Aquesta mostra tenia com a finalitat presentar una selecció de les millors obres de la col·lecció. El 4 de juny de 1962, un cop finalitzat el dipòsit i retirades les obres, la vídua, Trinitat Soler, i la seva família, en memòria del senyor Barbey, van fer donació de l’obra Consuelo (1905), d’Isidre Nonell, a la Junta de Museus de Barcelona. Pel que fa a la resta d’obres, en bona part, es van vendre al mercat artístic a través de galeries i marxants d’art. Els inventaris corresponents al dipòsit es conserven al fons de la Junta de Museus de Catalunya, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Algunes de les obres que havien format part de la Col·lecció Barbey es conserven en les col·leccions públiques i privades de Catalunya, com Figura en una taula (1925), de Salvador Dalí, que és a la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres (figura 4), o La visita, de Marià Espinal, que va ingressar al Museu d’Art de Cerdanyola el 2021. D’altra banda, una part de les obres —com La migdiada (c. 1884), de Ramon Martí Alsina (figura 5); Cafè concert (c. 1903), de Ricard Canals; La paloma (1904), d’Isidre Nonell, i Nena (c. 1928), d’Alfred Sisquella (figura 6)— van ser venudes per Trinitat Soler a Santiago Espona i, a través del seu llegat del 1958, van passar a formar part del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També cal destacar que l’obra Carrer de poble (1888), de Francesc Gimeno, que formava part de la Col·lecció Barbey, va ser adquirida per Domènec Teixidó i va formar part del seu llegat, que va ingressar al MNAC l’any 1962. D’altres peces són en mans privades, com Dona amb vestit blanc, de Ramon Casas, que va passar a l’antiga col·lecció de Fernando Rivière, i la famosa carta auca il·lustrada de Picasso per a Miquel Utrillo amb les vinyetes «Manolo gelós» i «Odette enutjada», que pertany a la col·lecció de Jaume Gil Aluja. Barbey i Prats Josep

Bibliografia

Bach, Miquel. «Les Edicions La Mirada». Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres [Sabadell], núm. 116 (1998), p. 100-101.

Bohigas, Oriol. «Manuel Raspall, arquitecto». Cuadernos de Arquitectura [Barcelona], núm. 44 (1961), p. 29-38.

Boronat, Maria Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona: Junta de Museus de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Casassas, Jordi (dir.). L’Ateneu i Barcelona: [Un] segle i [mig] d’acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona: RBA - La Magrana, 2006, p. 489.

Catálogo de alumnos 1909 a 1914: Anuarios de los cursos 1911-1912 y 1912-1913. Bilbao: Universidad de Deusto. [Archivo Universitario de la Universidad de Deusto. Depósito Bilbao Rectorado. Signatura: 198/4]

Compañía de Industrias Agrícolas, S.A.: 1911-1986, 75 aniversario. Barcelona: Compañía de Industrias Agrícolas, 1986.

Listado de nuevos alumnos ingresados en el curso 1911-1912. Bilbao: Universidad de Deusto. [Archivo Universitario de la Universidad de Deusto. Depósito: Archivo General, fondo sin catalogar]

Libro de ingreso de alumnos 1884-1923. Bilbao: Universidad de Deusto. [Archivo Universitario de la Universidad de Deusto. Depósito: Archivo General, fondo sin catalogar]

Llibre de socis de l’Ateneu Barcelonès. Barcelona: Ateneu Barcelonès. [Arxiu AB/AS23]

Nicolau d’Olwer, Lluís. Caliu: records de mestres i amics. Barcelona: Edicions 62, 2012. (La Butxaca), p. 97-98.

Nicolau d’Olwer, Lluís. Cartes a Hermínia Grau i Aymà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. (Textos i Estudis de Cultura Catalana).

Maragall, Joan Anton. Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975.

Marés, Federico. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Gráfica Bachs, 1977.

Rigau, Antoni Maria; Gimferrer, Jordi. El pintor Pigem i la seva època a la comarca de Banyoles (1862-1946). Figueres: Carles Vallès, 1987, p. 294.

 

1 2 Josep Barbey i Prats
269 Nascut en el si d’una família humil, Miquel Bayona Durán abandonà aviat la seva ciutat natal (Sabadell) i es traslladà tot sol a Barcelona a l’edat de dotze anys. De segur que la Ciutat Comtal, a les portes de l’Exposició Universal del 1888, constituïa un al·licient i una font d’esperança de canvi per a qualsevol jovencell amb inquietuds i ganes de deixar enrere la remor constant i ensordidora dels telers de la capital vallesana. És així com entrà a treballar de grum (botones) a la Banca Marsans, entitat que li permeté anar escalant posicions, mentre que, en paral·lel, estudiava francès, anglès i els principis de les operacions bancàries de manera autodidàctica. Anys més tard acabaria sent accionista de l’entitat i responsable dels negocis bancaris a l’Amèrica del Sud i al nord d’Àfrica, a més de ser part activa del Casino Mercantil de Barcelona —conegut popularment com a Borsí—, presumiblement a partir de la reobertura de l’entitat l’any 1915. A part, practicava diferents esports, com el ciclisme, la boxa, l’esgrima i la defensa amb bastó i, també, participava en les activitats dels principals ambients culturals de la burgesia barcelonina del moment. L’any 1919, a l’avançada edat de quaranta-cinc anys, es casà amb Rosa Cortadellas i el matrimoni adquirí un pis principal al carrer de Pau Claris de l’Eixample barceloní. Podríem considerar aquest moment com una data clau en la formació de la col·lecció de Miquel Bayona i és que, a part d’encarregar retrats familiars —entre els quals destaca el del mateix Bayona pintat pel badaloní Eduard Flò (figura 1)—, és possible que també fos aleshores quan comencés a interessar-se pel món de la pintura. Amb tota probabilitat, el quadre més notori de la col·lecció de Miquel Bayona era un sant Jeroni penitent de la primera meitat del segle XVII realitzat pel taller del madrileny Francisco Collantes o bé per algun seguidor seu. També hi figurava una pintura d’escola holandesa del segle XVII, que representava un paisatge nevat amb patinadors i que ha estat atribuïda a Thomas Heeremans o Willem Gillisz Kool, així com una obra del francès Vincent Malo (figura 2), que es formà a Anvers (Bèlgica) i treballà bàsicament a Itàlia, la qual representa l’escena mitològica d’Atalanta i Melèagre caçant el senglar de Calidó i que fou pintada durant el primer quart del segle XVII. Continuant amb obres d’aquest mateix segle, la col·lecció contenia una escena de batalla de l’orde de Malta (figura 3) que es podria atribuir a Filippo d’Angeli o a Jacques Courtois. A més, hi havia també una parella de retrats a l’oli de finals del segle XVII o principis del segle XIX que podríem relacionar amb l’escola holandesa. Convé destacar que un d’aquests dos retrats, concretament un de femení, fou exposat a l’Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos, celebrada a Barcelona l’any 1910, així com una obra religiosa, del mateix segle XVII, que escenifica la paràbola de Crist a casa de Marta, Maria i Llàtzer (figura 4) i que, segons sembla, fou elaborada a partir d’una obra dels pintors Jacopo i Francesco Bassano. Finalment, també volem fer esment de la pintura titulada La lliçó d’amor (figura 5), de mitjan segle XVIII, atribuïda a l’artista francès Gaspard Grésly i que parteix d’un quadre de Jean-Antoine Watteau conservat al Museu Nacional d’Estocolm (Suècia). La resta d’obres que formaven la col·lecció eren bàsicament pintures antigues d’escoles flamenca, italiana i francesa i algun gravat del mateix estil. Tal com explicà Eugeni Paytubí, net de Miquel Bayona, un dels temes que més apassionava el seu avi era la pintura d’escenes mitològiques, ja que, després, les analitzava i estudiava a partir de la seva biblioteca personal. La col·lecció es completava amb obres dels catalans Eduard Flò Guitart (figura 6), Francesc Sans Castaño i Jaume Freixas Freixas, amics i coetanis de Miquel Bayona. La col·lecció anà creixent a partir de compres en diverses galeries de Barcelona. El seu net explica que alguns establiments apujaven el preu de venda dels quadres que ell desitjava fins que, detectat el frau, convingué amb un amic seu (de cognom, Roca) que ell li adquirís els quadres per evitar la picaresca de la sala. Una segona via d’adquisició era a partir de préstecs personals que realitzava a col·leccionistes que passaven per un moment econòmic delicat i que, com a aval, empenyoraven un quadre. Sovint el préstec no li era retornat i és així com el quadre passava a formar part de la col·lecció de Bayona. La seva pinacoteca va córrer perill durant un incendi que tingué lloc als baixos del domicili, ocupats per una fusteria. Va ser aleshores quan tots els veïns del bloc de pisos ajudaren a despenjar els quadres i a portar-los a l’exterior per temor que el foc afectés els habitatges. Anys més tard, en esclatar la Guerra Civil, un grup de revoltats anaren a buscar Miquel Bayona, però abandonaren el domicili en veure que havia mort per una malaltia quatre anys abans. Durant aquesta guerra, la valuosa col·lecció es mantingué intacta i no se’n requisà cap peça. L’any 1932, en morir Miquel Bayona, la col·lecció havia passat a mans de la seva esposa, Rosa Cortadellas i, d’ella, passà a les seves dues filles i als descendents posteriors. Volem agrair a Eugeni Paytubí, net de Miquel Bayona, així com a l’historiador de l’art Juan Carlos Bejarano la seva col·laboració en aquest petit treball d’investigació. Bayona Durán Miquel 1 2 Miquel Bayona Durán

Institut d’Estudis Catalans 
Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona
Tel.: 932 701 620

rccaac@correu.iec.cat

 

Xarxes

  • Follow
  • Follow
  • Follow
  • Follow
Bluesky

Amb el suport de:

Amb la col·laboració de:

Avís legal     Política de privacitat

Dynamic title for modals

Are you sure?

Please confirm deletion. There is no undo!