Col·leccionista i numismàtic barceloní, fou un estudiós que treballà la part artística de la moneda i també dedicà atenció a la medalla (figura 1). Era parent dels també numismàtics Barril.

Malgrat que no tenim informació sobre la seva etapa formativa, es vinculà al bàndol franquista des de ben aviat i fou nomenat cap de la 1ª Unidad del Batallón de Trabajadores del Arma de Aviación (1936) que adequà uns terrenys incautats on s’aixecà l’aeròdrom Delta a La Iglesuela del Tiétar (Toledo). Ascendí ràpidament i poc després assolí el grau d’alferes d’aviació (1937) i tinent de l’Exèrcit de l’Aire (1938) en plena guerra contra el feixisme.

Després del conflicte, en gaudir d’una fortuna considerable, formà la seva col·lecció de monedes i medalles, i va participar activament en aquesta disciplina. Així, va ser soci fundador de la S.I.A.E.N., la Sociedad Iberoamericana de Estudios Numismáticos, constituïda a Madrid el 10 de març de 1951 amb l’objectiu de promoure l’estudi, la recerca i la difusió de la numismàtica, en especial entre la península ibèrica i les antigues possessions extrapeninsulars dels seus regnes.

Participà en diverses mostres on presentava part de la seva col·lecció, com a la II Exposición Nacional de Numismática e Internacional de Medallas, celebrada a Madrid entre el 18 de novembre i el 2 de desembre de 1951, on mostrà monedes de Rhode (Roses) i hi guanyà un Diploma d’Expositor en Numismàtica.

Desconeixem l’inventari de les peces de la seva propietat, però diversos articles esmenten algunes de les més valuoses, com el  de Josep Amorós, que a partir del 1932 organitzà el Museu Numismàtic (avui, Gabinet Numismàtic de Catalunya) per encàrrec de la Junta de Museus, i indicava: «Esto me ha sucedido con una dracma de Emporion, desconocida hasta ahora, propiedad de mi excelente amigo y competente coleccionista don Juan Almirall, quien tuvo la amabilidad de dejármela para estudiarla». També sabem, per fonts properes, que posseïa quatre dracmes de Rhode en molt bon estat de conservació, un fet insòlit que no estava ni a l’abast dels millors museus.

Un fet indicatiu de la seva vessant col·leccionista és que també participà a la Exposición de libros españoles, antiguos y modernos, referentes a los Estados Unidos y de autores norteamericanos traducidos y publicados en España que va poder veure’s a la sala de mostres de l’actual Biblioteca de Catalunya entre el 2 i el 20 de juny de 1956.

Pel que fa a la seva activitat en entitats numismàtiques, el 1954 va ser, junt amb altres numismàtics, soci fundador protector de la nova Asociación Numismática Española (A.N.E.) que serà oficialment constituïda a Barcelona el 27 de març de 1955. El 1965 va ser elegit soci numerari de la Royal Numismatic Society, on va fer constar que la seva adreça era a l’avinguda General Goded, avui Pau Casals, de Barcelona. També va ser president de la Junta de la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, del qual també  va ser vicepresident (com a mínim de 1967 a 1970) i, el 1977, escollit president d’honor.

L’any 1967 el Club Colón de Coleccionismo de Madrid premià Juan Almirall com a numismàtic de l’any. Per a la ocasió se li lliurà una placa i a proposta de la delegació barcelonina del club se l’obsequià amb una medalla commemorativa obrada per Ramon Ferran i fabricada als tallers J. Garcia de Barcelona en argent i en aram. El lliurament d’aquell premi anual es concedí el 1968 i també se li oferí una prova en plom. Igualment, aquell mateix any va rebre la Medalla Presidencial de la Asociación Numismática Española (A.N.E.).

Aquell mateix 1968 fou escollit membre de la comissió que l’Ajuntament de Barcelona organitzà per tal de celebrar el Centenari de la Pesseta, organisme que presidí el tinent d’alcalde franquista Luis Asmarats Ruiz de Larramendi.

Pels seus coneixements en la matèria, i en relació a la col·lecció numismàtica que havia creat el barceloní Josep Barril Aymar (1851-1924), que enriquí el seu fill Rafael Barril Figueras (1884-1936) i que heretà la seva esposa María Dosset i després els tres fills d’aquesta, Juan Almirall assessorà els hereus (de qui era parent) sobre la millor manera de repartir-se-la.

Considerat una figura destacada de la nostra numismàtica, la seva col·lecció es va vendre en diferents parts; la de moneda de plata emporitana i de Rhode a la casa de subhastes numismàtiques Aureo de Barcelona, el 18 d’octubre del 1994, i l’any 2018 a la mateixa casa, aleshores amb el nom social Aureo Calicó, es van acabar de vendre, i dispersar, altres peces.

Bibliografia

Amorós, José. «Apostillas al estudio de las monedas emporitanas. II De una dracma inédita». A: NUMISMA, 12. Madrid: Sociedad Iberoamericana de Estudios Numismáticos, juliol-setembre 1954, p. 9.

«Asamblea Anual de la Asociación Numismática Española». La Vanguardia (9 març 1968) Barcelona, p. 30.

Boletín Oficial del Estado (BOE), núm. 80. (18 setembre 1938) Burgos, p. 1.298.

Casanova i Mandri, Rossend. La medalla en l’obra de Ramon Ferran. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Institut d’Estudis Catalans i Institut Municipal Reus Cultura, Ajuntament de Reus, 2021, p. 148.

Crusafont, Miquel. «La col·lecció numismàtica Carles-Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar». A: Acta Numismàtica, 34. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 7-36.

«Entrega de los premios de filatelista y numismático del Club Internacional Colón de Coleccionismo». La Vanguardia (20 juny 1968) Barcelona, p. 26.

Ex Colección Joan Almirall i Barril. Barcelona: Aureo Calicó, subhasta 318, 2018.

Exposición de libros españoles, antiguos y modernos, referentes a los Estados Unidos y de autores norteamericanos traducidos y publicados en España, Barcelona: Diputació de Barcelona, Sala d’exposicions de la Biblioteca Central (2-20 juny 1956).

Gil Parres, Octavio. «La II Exposición Nacional de Numismática», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Madrid, 1952, p. 93.

Lafaurie, Jean. «Proceedings of the Royal Numismatic Society». A: The Numismatic Chronicle and Journal of the Royal Numismatic Society, 5. Londres: Royal Numismatic Society, 1965, p. XVII–XXXI.

NUMISMA, núm. 1. Madrid: Sociedad Iberoamericana de Estudios Numismáticos, octubre-desembre 1951, p. 84.

«Premios de Filatelista y Numismática 1967». La Vanguardia (12 juny 1968) Barcelona, p. 34.

II Exposición Nacional de Numismática e Internacional de Medallas. Madrid, 1951.

Figura 1. Joan Abelló (1963).

Joan Abelló i Prat va ser pintor i col·leccionista, dues passions que va desenvolupar durant tota la seva vida i que no s’entenen l’una sense l’altra. En la seva formació artística, Abelló va seguir les petjades que va deixar Joaquim Mir durant la seva estada a Mollet del Vallès. Posteriorment, va formar-se sota el mestratge de Pere Pruna i Carles Pellicer, i va esdevenir un dels grans paisatgistes de l’art català de la segona meitat del segle xx, encara que sempre va cultivar diferents gèneres.

El seu vessant col·leccionista es va iniciar en l’etapa de formació i estada al taller Miracle per a aprendre tècniques de restauració, on va entrar en contacte amb peces antigues i va conèixer antiquaris i marxants. La seva col·laboració al taller va ser desinteressada, però, tot i així, esporàdicament, el propietari li va regalar alguns petits objectes. És just en aquell moment quan se li va despertar l’interès pel col·leccionisme. Al mateix taller adquirí algunes de les seves primeres peces i al cafè Monumental, al barri barceloní de Gràcia, freqüentat per marxants, aconseguí diversos quadres comprant-los o intercanviant-los per algun de seu.

Però la seva passió per col·leccionar es despertà principalment durant els seus anys d’estada a can Pellicer. Fou aquí on l’artista, i també col·leccionista, Carles Pellicer formà Joan Abelló en aquesta «afició»; va ensenyar-li a estimar els objectes i l’art i va donar-li els coneixements necessaris per a fer la seva pròpia col·lecció. Els catorze anys d’estada a can Pellicer queden recollits en l’únic llibre que va escriure Joan Abelló, L’hora del te, un homenatge al seu mestre i a les tertúlies amb artistes i intel·lectuals que tenien lloc en aquell pis del passeig de Gràcia. A la mort del mestre, Abelló heretà dibuixos, escultures, pintures, mobles, vestits i alguns objectes de la seva col·lecció. Alguns provenien d’aquestes trobades setmanals que personalitats del món de l’art, la cultura, l’espectacle i la burgesia barcelonina feien per a prendre el te i parlar de política, d’economia i d’antiguitats. Aquesta col·lecció, juntament amb la que ell havia iniciat en els seus primers anys de formació són els orígens del Museu Abelló, un museu que ell ja somniava l’any 1946. En els anys seixanta, crea el Museu del Pintor Abelló, i hi organitza algunes visites per a mostrar la seva col·lecció. Fou l’any 1996 quan Abelló feu una primera donació de 5.288 obres i diferents edificis a l’Ajuntament de Mollet del Vallès, la col·lecció passà a ser pública i es creà la Fundació Municipal Joan Abelló. L’any 2006 feu una segona donació de més de 3.500 obres, la biblioteca d’art, el fons musical i la resta d’edificis, avui un total d’onze cases.

La col·lecció de Joan Abelló és extensa i molt variada. Va comprar sobretot obres d’art i objectes artístics. El gruix de la col·lecció són obres d’art català dels segles xix i xx, encara que en trobem algunes de datades en segles anteriors. Exceptuant les obres que ell va pintar, moltes de gran format, la resta de peces són majoritàriament de mitjà i de petit format. Pel que fa a les col·leccions que va reunir, n’hi ha de pintura, escultura, dibuix, arts decoratives (ceràmica, vidre i objectes metàl·lics), documents, vestits, joguines… La majoria de les obres provenen de compres fetes a diferents antiquaris, a col·leccionistes, a galeries o adquirides en subhastes. Són compres fetes principalment a Barcelona, però també a diferents ciutats europees durant les estades que hi va fer. Cal tenir en compte que Abelló va tenir, temporalment, estudi a Londres, Bèlgica i París i va fer llargues estades a diferents països dels cinc continents. Destaquen els nou mesos que va passar a la Polinèsia. De tots aquests països va portar objectes per a la seva col·lecció. Potser els més importants són els que va portar de la Costa d’Ivori: una col·lecció d’art negre que va anar ampliant posteriorment. Alguns d’aquests viatges van ser pagats per amics a canvi de quedar-se amb els apunts que ell pintava, però la resta els va pagar ell mateix. Per a fer-ho, sovint havia de vendre quadres de la seva col·lecció.

Una altra part important de les obres provenen de la compra feta directament als artistes o d’intercanvis. El caràcter extravertit d’Abelló va fer que sempre estigués envoltat d’amics, molts d’ells artistes i col·leccionistes. Moltes adquisicions de la seva col·lecció les coneixem pels llibres de compra i venda, més de quaranta llibretes on Abelló anotava tot el que comprava i el que venia, a qui ho comprava i els diners que li costava, però sovint posava el nom de l’artista i no pas el nom de l’obra. També hi trobem anotacions d’aquells artistes de qui no tenia obra i de qui n’hi agradaria tenir.

De tot el que va arribar a atresorar, cal destacar, principalment, la col·lecció d’art modern català. Hi trobem representats els millors artistes del Modernisme, del Noucentisme, de les avantguardes catalanes, dels evolucionistes i tots aquells artistes no adscrits a cap moviment concret. Hi ha obres de Joaquim Mir, com Coves de Mallorca, fragment de la decoració de la Casa Trinxet (figura 3); d’Isidre Nonell; de Marià Pidelaserra, més d’una trentena; d’Ismael Smith, una vintena; de Francesc Gimeno; de Darío de Regoyos; de Ramon Casas; de Manolo Hugué, més d’un centenar; d’Antoni Tàpies; de Joan Brossa; de Salvador Dalí o de Joan Rebull (figura 5). Amb aquests tres últims artistes va mantenir una estreta relació d’amistat. Destaquen també obres d’Apel·les Fenosa, Josep Mompou, Picasso, Joan Ponç, Pere Pruna, Bosch Roger, Joan Brotat, Calsina, Camps Ribera, Cardona Torrandell, Casaús, Créixams, Cuixart, Curós, Gastó, Gimeno, Guinovart, Lluís Montané, Muxart, Opisso, Josep Maria de Sucre, Enric Cristòfor Ricart, etc., però també de Benjamín Palencia, Enrique Tábara, Gris, Saura, Viola, Zabaleta, Blasco Ferrer, Fortuny i Sorolla.

Com a col·leccionista, el conjunt més singular de tots és el de retrats d’ell mateix, més de dues-centes obres de pintura, dibuix i escultura fetes per diferents artistes, moltes regalades i altres fruit d’intercanvis. Destaca, també, la col·lecció de Dau al Set, de qui fou un gran seguidor, mogut per l’interès que li despertaven els moviments artístics trencadors dels anys cinquanta i seixanta. També destaquen les col·leccions de vidre, de ventalls, de vestits de teatre, d’agulles de barret, de ceràmica, de tauromàquia, d’art sacre, d’art asiàtic i, sobretot, d’arts decoratives d’època modernista. Pel que fa al fons documental, cal destacar la col·lecció dels manuscrits de Dalí, alguns comprats a la seva germana Anna Maria, amb qui mantenia amistat; la col·lecció de música, on destaquen els documents de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona coneguts com fons Clausells, comprats a pes a un antiquari; la col·lecció Pellicer, amb partitures de Granados i de Mompou i manuscrits d’Apel·les Mestres; així com una important col·lecció de revistes artístiques de la primera meitat del segle xx.

De Joan Abelló cal subratllar la seva habilitat i intuïció per comprar i intercanviar, accions que va fer durant tota la seva vida de manera quasi «compulsiva». La col·lecció que va llegar és àmplia i eclèctica. És una col·lecció de col·leccions.

Bibliografia

Abelló Prat, Joan. L'hora del Té. Barcelona: Mediterrània, S.A., 1961.

Bejarano, Juan C.; Creixell, Rosa; Guillamet, Laia; Ollé, Mireia; Planas, Carla; Sala, Teresa-M.; Ventura, Pepa. Vestigis del Modernisme. Interioritats quotidianes. Mollet del Vallès: Fundació Municipal Joan Abelló, 2013.

Bru, Ricard. «El col·leccionisme d’art de l’Àsia Oriental a Catalunya (1868-1936)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (eds). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Barcelona: Memoria Artium, 2014.

Capellà Simó, Pere. «El col·leccionisme de joguines a Catalunya en temps de Lola Anglada» A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (eds). Antics i nous col·leccionistes. Materials per a la història del patrimoni artístic de Catalunya. Barcelona: Memòria Artium, 2015.

Costa, Albert; Abelló, Joan. Pistes de Àfrica. Barcelona: Mediterrània, 1987.

Fontbona i de Vallescar, Francesc. Abelló, una trajectòria. Llibre-catàleg exposició Manel Mayoral. Barcelona, 1993.

Fontbona i de Vallescar, Francesc. L’art Modern a la col·lecció Abelló. Segles xix-xx (i altres). Catàleg de l’exposició permanent. Mollet del Vallès: Fundació Municipal Joan Abelló, 2007.

Manzano, Rafael. Abelló. La Revolución del pastel moderno. Barcelona: Polígrafa, 1987.

Masats, Josep. Les Arrels d’Abelló. Barcelona: Mediterrània, 2001.

Minguet Batllori, Joan M. Salvador Dalí. Lletres i ninots. Fons Dalí del Museu Abelló. Mollet del Vallès: Fundació Municipal Joan Abelló, 2001.

Pérez, Yolanda. Carles Pellicer Rouvière: una aproximació a la seva vida i a la seva obra. Universitat Autònoma de Barcelona: Treball de recerca del Màster en anàlisi i gestió del patrimoni artístic, 2010.

Puig, Arnau. «Dau al Set a la col·lecció de Joan Abelló”. A: Dau al Set en els fons del Museu Abelló. Mollet del Vallès: Fundació Municipal Joan Abelló, 2007.

Sala, Teresa-M; Freixa, Mireia. «Vestigis d’un modernisme col·leccionat». A: Vestigis del Modernisme. Obrim el teló. Mollet del Vallès: Fundació Municipal Joan Abelló, 2011.

Ventura, Pepa. «El Museu Abelló, una col·lecció que perfila un personatge». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (eds.). Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus. Barcelona: Memoria Artium, 2016.

Voltes, Pedro. Abelló. Badalona: Publicaciones Reunidas, 1974.

Voltes, Pedro. Joan Abelló. El cielo y la tierra. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2000.